‘God save...’

Un dels secrets més fascinants i ben guardats del nostre món modern és com dimoni s’ho fan determinats governs, essencialment de dretes, per aconseguir suports electorals tan robustos entre àmplies capes de la població que, empíricament, acabaran putejades per la doctrina ideològica d’aquests manaies del lliure mercat. Owen Jones, una mena de guru per aquella nova esquerra nostrada tan necessitada de brúixoles, ho retrata de manera fina a Chavs, una diagnosi crítica d’aquella classe treballadora britànica que un dia va renunciar a l’orgull de ser-ho. Treballadora, s’entén, perquè de britànica n’està molt, d’ufanosa, i de fet d’aquí plora en bona part la criatura. L’anàlisi se centra en el fervor que suscitava un personatge com Margaret Thatcher entre els extractes populars, malgrat que el seu era un full de ruta ultraliberal que literalment va trinxar l’estat del benestar del país. A Gal·les, no sé quants anys després, encara se’n ressenten. Aquesta mena de fascinació hipnòtica del plebeu pel patrici ens regurgita aquests dies amb l’espectacle impúdic d’exaltació de l’antic règim en què s’ha convertit la mort de la reina, i al qual, tot sigui dit, TV3 s’hi ha abraonat de manera jovial. Sense ignorar el poder magnètic que exerceixen el pes de la tradició, el simbolisme i, per descomptat, la bandera, un no pot fer-se sinó creus quan escolta el testimoni d’un mecànic de Bristol o una cambrera d’un pub de Manchester mostrant la seva admiració, per no parlar de devoció, per una colla de personatges que els xuclen la sang per acumular no només un patrimoni indecent –un càlcul orientatiu el xifra en més de 80.000 milions d’euros– sinó per exhibir un estil de vida i unes formes que el que haurien de provocar són columnes de fum als carrers. Quin esquema mental hi ha darrere de tot plegat? Es fa difícil d’entendre. O potser no tant, perquè parlem d’un indret que ha dictat que els bons d’aquesta pel·lícula de fades siguin Kate Middleton i el príncep Guillem en lloc de Meghan i Harry.