Quan el tennis era un esport

Estem celebrant que un noi espanyol –Carlitos– hagi guanyat un gran eslam. Jo també ho celebro. Li deu haver costat molt i sense ser un expert crec que és un jugador excepcional. Però no vull parlar d’això. El que vull explicar és la sensació que el tennis avui no és un esport, és un espectacle en el qual hem aconseguit que la bèstia que tots portem dintre surti a donar tombs, a crits, amb gesticulació, amb mala educació, en el públic i en els jugadors que treuen el puny d’una manera agressiva que s’interpreta no com a ànim, sinó com a amenaça que si salten per damunt la xarxa ho acabaran a cops de puny; sí, amb ràbia. Ara fa temps que s’ha acabat l’espectacle de trencament de raquetes, un espectacle denigrant, llastimós, que explica la degradació d’uns esportistes. A més, la televisió et mostra els equips de galifardeus que viuen a costa del tennista que “patrocinen”, als quals també sembla que la irracionalitat els puja al cap. Em queden els comentaristes que t’expliquen què pensa el jugador i què hauria de fer per guanyar punts. Com s’ho fan per saber què pensa el jugador? Per què diuen tantes bestieses durant la transmissió? I el públic? Doncs s’apunta a l’espectacle, crida, també prem el puny i coreja amb banderes nacionals, com si aquests esportistes defensessin la “pàtria” i no la seva glòria i els seus diners (amb tot el dret). Per postres, a la final, hi acudeixen les “personalitats polítiques”, amb el rei al davant, perquè creuen que així fan pàtria.