Un home a l’ombra

Fins i tot quan parlem de llibres, a les dones a vegades ens agafa per dir alguna cosa dels marits. En una conversa amb Dolors Udina a propòsit de la seva traducció dels diaris de Virginia Woolf, l’atenció se’ns va desviar breument cap a la figura de Leonard Woolf, l’home boirós, quasi bé esborrat, que la va acompanyar i encoratjar en el procés d’esdevenir la gran escriptora que arribaria a ser, i el responsable, molts anys després, de la selecció del diari que ha traduït Udina per a Viena, diferent de la que, amb un criteri no condicionat pels escrúpols que podia sentir un marit davant certes revelacions, ha publicat Club Editor. Parlàvem de Leonard Woolf, doncs, com d’un home tirant a gris que, així i tot, ens mereix més estima que John Middleton Murry, el company presumit de Katherine Mansfield, sempre absent excepte en el pensament d’ella, tan sola, i com que la confiança és sovint més atrevida que la ignorància, se’m va acudir comparar Leonard amb Fred, el marit absort en els seus mots encreuats a Breu encontre, de David Lean, mentre la dona viu la gran aventura de la seva vida. Destinat a tenir un paper accessori en la pel·lícula, com a imatge de la rutina enfront de l’exaltació amorosa, és de fet el dipositari de la narració sencera, en forma de confessió imaginària que ella li adreça. Just al final, aquest home insignificant és l’únic que la comprèn, encara que sigui per aferrar-la al seu costat. “Has estat molt lluny, però que bé que hagis tornat”, li diu, i és com si ho hagués sabut tot, el temps breu que va durar. Hi ha dones fabuloses que agraeixen un bon home a l’ombra.