La rosa dels vents
Parlar dels vents, al nostre Empordà, és cosa sovintejada i normal: tramuntana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent i mestral. La història ho corrobora, això no falla mai: el 1877, quan faltaven pocs dies per a la inauguració de la nova línia del tren cap a França, una forta tramuntanada arrencà la via sobre el pont de Colera. El 1906, 15 vagons caigueren estimbats al voral i el guardavies resultà ferit greu. El 7 de febrer del 2002, mentre volava gran part de la teulada de Sant Pere de Roda, a Portbou el vent del nord arribà als 180 km/h.
Però els cops més forts havien estat, malauradament, el 7 de novembre del 1999, amb 209 km/h, i el 14 de novembre del 2001, quan l’anemòmetre arribà a marcar 200 km/h. La virulència d’aquesta ventada feu bolcar una autocaravana i un camió pels dalts de Portbou, vila capdavantera en aquestes peripècies.
Així mateix es recorden episodis de mestral, vent del nord-oest, cosí germà de la tramuntana. El 28 de febrer del 2009 superà els 200 km/h a Portbou. Un efecte de qualsevol vent és el d’impulsar els incendis. El cap de Creus s’ha vist afectat per aquests sinistres en moltes ocasions. El 22 de juliol del 1986, el vent huracanat obligà a tallar l’AP-7, la carretera N-II i la de Figueres a Llançà.
El garbí o llebeig sol entrar cap al migdia, aixecant a la mar brillants blancalls d’escuma. “El garbí, a les set a dormir”, segons la vella dita. Una altra dada: quan es presenta una pertorbació al sud de la península Ibèrica, la Costa Brava pateix la fúria del llevant, que aixeca onades enormes en mar. Quan aquest vent arrencava a finals d’estiu se’n deia “el rentabotes”, perquè era quan els pagesos duien les botes de vi a mar, per fer-hi un “baldeio”. Si el llevant xiulava a la primavera, se’n deia “el llevant de les faves”.
L’estiu del 1983, la platja del Port de Llançà quedà farcida de grans bosses d’escombraries, amb la inscripció de Liorna (Itàlia). Per altra banda, jo vaig veure sorprès en la meva infantesa un fortíssim llevant, saltant les onades per damunt de l’illa del Castellar, mentre l’aigua arribava dins el cementiri del Port. “La mar vol el que és seu”, es deia llavors. Uns altres vents són el migjorn i el xaloc. Segons la dita: “Xaloc i migjorn, la fi del món”. I aquí tanquem, a redós...
