De reüll
Ingenuïtats
Aquests dies, al costat de les imatges del llarg –i tragicòmic–pelegrinatge del fèretre d’Elisabet II, hem pogut assistir a petits fragments del comportament del seu hereu, Carles III d’Anglaterra, exhibint impaciència i males formes amb els servents en un parell de circumstàncies quotidianes (per a un rei, és clar). Molts se n’han escandalitzat, amb una ingenuïtat gairebé entendridora. Què s’imaginen que és una monarquia? És una institució anacrònica, classista i antipàtica, que fabrica artefactes humans d’intolerància i superioritat despòtica pel sol fet de néixer al lloc correcte, amb el gènere adequat i en l’ordre ideal de successió, per la gràcia de Nostro Senyor o de la deïtat que veneri la nissaga en qüestió. En Carles, ara, se sotmetrà a la comparació inevitable amb la seva mare, a qui li ha arribat el que la meva àvia anomenava “l’hora de les lloances”, i molts apel·laran al record d’una iaia entranyable i elegant, quan en realitat es tractava del poder personificat, coronat de joies espoliades a les colònies, una dona vestida d’ermini, freda i hieràtica. I, no ho oblidem, amb una de les fortunes més grans del planeta al darrere. I tal farà el seu fill, que sembla que no té tanta cura davant de les càmeres però que perpetua la mateixa injustícia, el mateix greuge social que encara molts admiren, ingenus i amb síndrome d’Estocolm, a les planes de les revistes del cor.