‘Pelosada’ particular
Cala Pelosa és un racó de mar de després de Montjoi i Calitjar, i força abans d’arribar a Jòncols. I una pelosada estàndard, per un grup variable d’homes que va de la mitja a la dotzena d’exemplars, consisteix a trobar-se a la dita rada per festejar-hi un arròs o un suquet, i sobretot la conversa i l’amistat compartides. Uns privilegis beneïts per la multitud de déus que el poeta Fages de Climent va empadronar en aquells tocoms: Júpiter a Montjoi, Calipso a Culip, Orfeu al Cap, Astarté a l’Estartit, Venus a Portvendres... De més de 2.000 anys ençà, aitals divinitats encara regalen aquesta classe de beneficis als que mantenen un tracte honest amb la terra que els acull, els aliments que cuinen i les persones amb què fan companyia. Aquesta vegada el suquet d’en Carles també va ser memorable: el peix adequat, les millors patates... i sobretot el sofregit just: ni massa, que convertiria aquesta delícia en un estofat de digestió treballosa; ni sense, aconsellable per als suquets blancs de sopar –o de malalt.
El que va acolorir aquesta pelosada va ser la decisió del Poder de resoldre una bomba de la Guerra que reposava aigua endins. Els indígenes del golf sabien de fa temps que hi era i que s’hauria pogut resoldre alguna matinada de finals de gener per entrebancar mínimament els contribuents que paguen els sous al Poder i als seus apèndixs. Però el Poder va decidir invertir-hi tot un dia de bon temps i platja malgrat els perjudicis que causaria a restaurants i càmpings, i les molèsties i coaccions a turistes i locals. El desplegament de Guàrdia Civil, Tedax, Mossos i municipals semblava d’un Berlanga menor. Es veu que en casos així el Poder decideix enviar-hi els cuerpos y fuerzas... amb el seu Tedax; els Mossos –qui vol quedar-se en perifèric?– també hi són enviats; i els municipals, ja no ve d’un. La foto? Però els Mossos també en tenen, de Tedax; llavors, hi són per ocupar-se del trànsit o què? No, que són costes! Per travessar els filtres armats de passat Roses va caldre enginy: per obtenir el passi, calia exclamar amb condignitat: Vaig a Jòncols!; tots els que no sabien la contrasenya quedaven retinguts a les ordres d’un bonhomiós sergent Arensivia. Sembla que cap a mitja tarda va culminar el dispositiu, però a la Pelosa no va sentir-se el pet: no devia passar de manxiula o tal vegada de veixina.
