Tendència a l'agror

Són les nou del matí d'un festiu d'agost. El silenci absolut envaeix l'urbanització del Tennis, a Palau-sacosta, on visc. Ni un cotxe, ni una moto, ni una persona. Sols a cada mitja hora, el bus –buit de passatgers– trenca un moment el silenci. Em disposo a fer la caminada d'una hora prescrita pel cardiòleg. A la tanca mitgera, els enyorats gossos del veí –els seus amos estiuegen a la costa– esperen una gratada de cap i orelles.

Guaito el Tennis Girona i no es veu ni una ànima. Al pàrquing ni un cotxe. Hom diria que resta abandonat. No, no ho està. La partida de pòquer degué acabar tard i el personal “s'hi ha girat”. Recullo dues pilotes oblidades. La plaça entre el Club i el col·legi Montessori, d'habitual circulació caòtica, resta buida. Travesso pel mig desafiant el tràfec! L'ordenació de la plaça dorm en un calaix municipal. Les reixes donen caràcter al complex educatiu i el silenci fa posar pell de gallina. Sembla una ciutat abandonada de pel·lícula de por. Curiós, estic a punt de prémer el timbre de l'entrada. Ben segur que una veu endormiscada m'hauria increpat: “¿Qué cojones quiere? ¡No ve que no hay nadie!”. M'ho repenso i no ho faig.

El tram entre Montessori i les Alzines, sense voreres –fer-lo a peu un feiner és suïcida–, el faig caminant pel mig com un torero. Una moto a tot gas per poc no m'atropella. “Sonat! On vas així pel món?”, brama. Les Alzines resta tancat i barrat. Paletes acaben un edifici per al nou curs. Hi guaito i diuen: “Aquí no hi pots estar. Fot el camp!” A pocs metres, una “casa de senyores” dóna servei. Passo de llarg, i ara! Li diu l'àvia a la néta joveneta, amb faldilla prisada: “Si se t'acosta una donota, prem amb la mà al pit la medalla de la Verge”. La nena pregunta: “Com se sap que és una donota?”.

Deixo la zona escolar endinsant-me per les Torres de Palau. Una parella ve de cara i per fi podré donar el bon dia: sóc home de convivència. En apropar-se veig que parlen entre ells. Millor! Un és xerraire! A pocs metres quedo clavat. He vist de tot, però aquesta és nova: passen el rosari. “Mater amabilis”, sento, i com que no sé si toca “ora pro nobis” o "miserere nobis”, dic “Salut!”. Ni amabilis ni res: ni em contesten ni es dignen mirar-me.

A la vista de Quart, retorno. Un subjecte rar obre la porta de la finca d'uns amics. Li dic: “És de la casa vostè?”. Respon “¡Habla en cristiano!”. Hauria d'engegar-lo, però faig “Si es de la casa?, he dicho”, gallejant d'idiomes. “Soy jardinero y vengo a regar”, explica. “¿Regar? ¡Esta noche ha llovido a cántaros!”, replico. “A mí qué hostias me da si llueve o no llueve: riego dos veces a la semana. ¿Y a ti qué coño te importa?”, fa el mal educat.

Els gossos em reben remenant la cua. Tiro les pilotes, però esperen que els toqui el cap per arrencar a córrer. Reflexiono. Del recorregut, el millor han estat ells. Es comporten com persones i totes les que he trobat, com gossos. Hi ha tendència a l'agror.