Imperial

De tots els comentaris que he llegit a propòsit del funeral de la reina d’Anglaterra, celebrat dilluns, m’ha agradat especialment el que resumia l’escenificació del comiat d’estat com “l’última exhibició imperial”. Realment, tota la manifestació de pompa i circumstància retransmesa en directe a l’audiència global difícilment es podrà repetir, primer perquè l’imperi Britànic ja fa temps que ha deixat d’existir (i la comunitat d’antigues colònies es fractura) i, després, perquè l’anacronisme fa la institució monàrquica cada cop més insuportable. La superproducció de l’enterrament d’Elisabet II s’assembla a una pel·lícula d’època de continuïtat incerta. Però, més enllà dels debats polítics que la mort reial hagi pogut reactivar, per a bona part de la població sembla clar que la cerimònia funerària ha servit d’entreteniment i d’evasió d’un món que no ha de venir perquè ja és aquí i que també era el d’Elisabet II. Un món on s’ofeguen immigrants al Mediterrani (i al canal de la Mànega), on la guerra torna a Europa, on les tensions geopolítiques s’accentuen arreu i on continua –amb actors afegits– l’explotació de l’Àfrica i l’espoliació dels seus recursos naturals. Els imperis s’expandeixen i declinen, però muten i perviuen sota noves formes.