Persones brúixola

Com que tinc una debilitat especial per la mescla de tendresa i rebel·lia, sempre m’ha semblat entranyable el conte de Pinotxo. La relació d’amor de l’avi Geppetto amb la criatura de fusta, el nas que creix a còpia de mentides, la veu de la consciència en forma de Pepito Grillo i, sobretot, el valor de l’aprenentatge a través dels errors. És per això que la filòsofa Marina Garcés l’evoca sovint en les presentacions del seu llibre Les males companyies, un assaig imprescindible que acaba de publicar Galàxia Gutenberg. “Les males companyies acostumen a portar-nos per bon camí”, diu la primera frase, rotunda. I segueix: “Sense atrevir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent els mateixos.” El lema és clar: atrevim-nos a anar amb gent rara. Ja li poden anar advertint, a Pinotxo, que no s’aturi quan vagi a l’escola, que la temptació per l’estrany el venç i s’equivoca una vegada i una altra. Però si no ens atrevim a transitar per camins nous, si no trenquem vincles i rutines per fer possibles altres companyies, ens perdem oportunitats, diu Garcés. Invoca l’estrany perquè ens inquieta i ens fa moure. És una sàvia invitació a sortir de les instruccions, de les comoditats i els determinismes, dels mons petits i tancats per fer coses ben diferents del que es pressuposa que hem de fer. És la recerca de la llibertat i la veritat.

Les males companyies aplega una vintena de textos de l’autora que provenen de pròlegs, epílegs, articles publicats que ara ha actualitzat perquè parlin entre ells i interpel·lin el lector. Així fa una trobada de peces tan singulars com ho són els cactus que il·lustren la portada. Aquesta planta és una font inesgotable d’energia. El feng shui el considera el símbol de l’equilibri, un talismà protector per als qui viuen sota el mateix sostre. Les espines eviten l’aproximació, però amb el temps també exhibeixen flors precioses, que ve a ser el que passa quan t’apropes a l’estrany. El cactus transmet fortalesa davant les adversitats, denota resiliència, capacitat d’adaptació als entrebancs i als canvis. Però els canvis no es poden fer sols, sinó acompanyats de persones que tinguin els “ulls de comprendre”, com l’àvia a qui homenatja Garcés en el text inèdit que tanca el llibre. Acompanyats, sempre, de “les persones brúixola sense les quals sovint ens perdríem”.