El tap a les noves oportunitats

Fa uns anys la formació professional està sent una tria formativa d’èxit, de mica en mica s’ha anat prestigiant i la comunitat educativa i gran part de la societat està deixant de veure-la com una opció per a l’alumnat “que no serveix per estudiar”, prejudici que ha estat present en l’ideari col·lectiu durant molt de temps. Actualment, el sistema educatiu a Catalunya aposta clarament per aquest tipus de formacions (CFGM i CFGS) i també per itineraris flexibles per accedir-hi, facilitant a les persones noves oportunitats. Moltes persones joves volen retornar al sistema educatiu, volen millorar la seva ocupabilitat, formar-se i obtenir una feina qualificada que els permeti tenir una millor qualitat de vida.

El departament d’Educació informa que aquest curs hi ha un increment de places per a aquestes formacions i les promociona, però a la vegada ha creat vies d’accés complexes i gens equitatives. Enguany hem trobat dues vies d’accés per als CFGM, una prioritària per a l’alumnat de continuïtat i la segona per a la resta de joves que provenen d’altres opcions formatives que no són l’ESO o els PFI (curs d’accés a CFGM, CAM o GESO). Òbviament això ha provocat que moltes persones joves es quedin sense plaça, se’ls torna a truncar el seu itinerari formatiu. L’increment de places no ha estat suficient, però el més greu és que l’accés als cicles de grau mitjà ha estat discriminatori, posant un tap a les persones que aposten per una nova oportunitat, a persones que han abandonat o han estat expulsades del sistema educatiu i que han decidit, amb el gran esforç que implica, retornar.

A nivell emocional, per a una jove que fa X anys que va acabar l’ESO i decideix fer un cicle formatiu, probablement aquest camí li ha suposat superar moltes pedres que li impedien arribar a aquesta fita, i si ha fet un treball personal (valorar-se i empoderar-se per veure’s capaç d’estudiar), acadèmic (com poden ser unes proves d’accés) o familiar (possibles traves econòmiques que impedien accedir a uns estudis superiors), o fins i tot els tres alhora, veure que el sistema educatiu no li permet donar-se una altra oportunitat eleva el grau de frustració i desafecció envers quelcom tan important, i que després la mateixa societat li exigirà, com és formar-se. És per això que és responsabilitat del Departament d’Educació donar resposta real a aquestes segones oportunitats per a aquelles joves que han fet un esforç a molts nivells i que són tan valedores del dret a formar-se com aquelles joves de continuïtat.

D’altra banda, el procés de les inscripcions telemàtiques ha generat dificultats al jovent més vulnerable i de no continuïtat, ja que produeix la necessitat de disposar d’una eina electrònica i wifi per poder accedir-hi. Cal tenir en compte que els que venen de continuïtat educativa en els instituts fan suport i molts ho poden fer des de classe amb acompanyament, a diferència de les persones joves que no venen de continuïtat, que sovint queden molt desemparades a l’hora d’accés a la informació, i es generen desigualtats d’oportunitats educatives. Si analitzem el primer procés d’inscripcions, ens hem trobat: errors que no deixaven avançar l’aplicació, número de telèfon d’atenció saturat, centres educatius que no tenen clar el funcionament des del Departament d’Educació... Ens trobàvem sense respostes més enllà d’esperar l’últim procés, les llistes definitives. Hem de tenir present que l’època d’inscripcions funciona amb terminis, tant a la pública com a la privada, i el retard en saber si tens plaça o no pot determinar que et puguis quedar fora de tota l’oferta formativa.

Les professionals detectem que, en alguns casos, hi ha mancança o queda poc clar el traspàs d’informació entre el Departament d’Educació i els centres educatius, que manifesten el seu malestar, i en conseqüència les entitats del tercer sector. Hi ha hagut molta incertesa sobre com funcionaria el procés de preinscripcions. Hem anat aprenent a mesura que el procés avançava. Si teníem dubtes ens posaven en contacte amb el centre educatiu, i la resposta era: “Si no és de continuïtat, no hi podrà accedir.” I amb això les opcions que resten són: fer una formació que no ha triat però on sí que hi ha plaça al territori, canviar de territori o anar a l’institut privat. Si pensem en el jovent més vulnerable, aquestes opcions requereixen recursos econòmics que no sempre es poden aconseguir; un altre entrebanc. Així doncs, malgrat que es demana a les joves que estudiïn alhora que es criminalitza aquelles que no ho fan, tot i no conèixer el context que les ha portat a aquesta situació, el camí fins a aconseguir-ho està ple de traves, tant psicològiques i emocionals com tècniques, traves que totes juntes provoquen un tap difícil de traspassar.