Psicòstasi

Demà dijous és el dia dels sants arcàngels: Miquel, Rafel i Gabriel. Els arcàngels, segons la tradició, influeixen en els grans esdeveniments humans. Per això no ha de sobtar veure representat sant Miquel pesant una ànima amb unes balances. Psicòstasi, se’n diu. Una paraula recargolada per un fet tan senzill malgrat la transcendència. Una imatge que forma part de la representació del judici final. És a dir, de quan ens morim i hem de passar comptes mentre campàvem per aquests mons de Déu. Parlar de la mort no ens agrada. Vivim en una cultura que l’ha desterrada. Sembla que si la cites la facis aparèixer més aviat del compte malgrat que sabem que és capritxosa. I no hauria de ser així. Per això, ara que l’he acabat, els recomano el llibre que ha escrit l’Espartac Peran, Tres desitjos abans de morir, publicat per La Campana. Un relat que ens convida a parlar de la mort, de la seva presència constant en les nostres vides. I no només ho fa a través de la seva pròpia experiència, “les morts del meu voltant m’han despertat la necessitat de donar-hi voltes”, sinó a través de la mirada d’altres cultures, com l’africana i la de l’Índia. En aquestes altres tradicions, els morts estan molt presents en la vida quotidiana i no és només un o dos dies l’any, quan ho marca el calendari. Com també ho fan els mexicans. De mantenir viu el record dels morts perquè no desapareguin. Quan deixes de recordar-los en vida és quan la mort se n’apodera definitivament. Un cop assumim el dolor de perdre aquella persona estimada, assumim la mort com una cosa que forma part de les nostres vides i estic d’acord amb l’Espartac que et fa ser més conscient del que vius, de com ho vius i amb qui ho vius. I, per tant, fas bona aquella màxima del carpe diem, aprofitar el dia. Viure al màxim perquè quan arribi l’hora de fer balanç, la nostra ànima pugui estar plena de vida.