No s’aguanten i no se n’amaguen

Mentre ERC i Junts no s’adonin del mal que fan episodis com el del debat de política general, amb la via canadenca del president que no s’havia parlat amb el soci i la moció de confiança del soci que ignorava el president, anirem com els crancs. Pitjor encara. Li ho posen tan fàcil, a l’Estat espanyol, que en lloc de tapar-se les vergonyes se sent tan còmode que la portaveu del govern triga mitja hora a desmuntar la proposta d’Aragonès. Després del procés, el postprocés té cinc anys de vida que només han servit per constatar que els dos grans partits que sempre reben la confiança de les urnes sempre fallen. L’electorat vota independentista amb reiteració i els dipositaris del mandat no responen com toca. Ja no és que ERC practiqui peix al cove i Junts visqui a Mart. És més senzill. No se suporten. No sintonitzaven en origen i set anys governant plegats en circumstàncies duríssimes –presó, exili, repressió...– els han fet incompatibles. Han format govern perquè no podien fer altra cosa, però no els uneix ni com es combat un enemic perquè no coincideixen ni per definir-lo.

Les oportunitats s’esgoten i cada episodi de fricció ens acosta a una conclusió inevitable i temuda: perquè algun propòsit compartit torni a ser possible caldrà una renovació absoluta en les direccions dels partits independentistes. Nous líders, si cal tan joves que no hagin viscut el procés ni en primera línia ni en pròpia pell. No ens equivoquem. Qui ha arribat a la conclusió que sense estat propi no anem enlloc no es farà enrere: si de cas, no ho veu possible en el context d’avui. Però la baralla diària entre socis de govern esgota, desmotiva, desanima, i sol desembocar en un govern amb el PSC de pal de paller. Ara que, ben mirat, potser serà la manera que ERC i Junts deixin de sentir-se emmanillats l’un per l’altre i arrenquin cicles renovadors. Des de fora del poder, és clar.