No podem viure només del record de l’1-O
“La veritat de les imatges” és el subtítol que hem triat per a la nostra portada d’avui perquè, cinc anys després del referèndum de l’1-O, més enllà de les batusses polítiques entre els partits independentistes, més enllà de la piconadora repressora engegada per un Estat que encara ara prefereix multar i engarjolar que no pas afrontar el conflicte polític, més enllà de tot això en queda el testimoni gràfic de les fotografies. Un testimoni inqüestionable i incombustible amb un protagonista clar: la gent. Aquest va ser el triomf col·lectiu que avui commemorem: la capacitat d’imposar-se pacíficament a un Estat que volia impedir el legítim exercici de votar per decidir el nostre futur. Però cinc anys després no podem viure només del record romàntic d’aquella gesta cívica. La trista realitat és que d’aleshores ençà s’han proclamat dos presidents de la Generalitat que teòricament havien d’implementar el mandat de l’1-O però que a la pràctica, per raons diverses, han estat incapaços d’avançar en el full de ruta.
La manifestació de la Diada va ser una exhibició contundent de com d’esmicolada ha quedat la unitat estratègica. Les hores baixes viscudes a l’entorn de debat de política general d’aquesta setmana han acabat de reafirmar la gravetat de l’esquerda i, malgrat l’acte unitari pactat prèviament per avui, l’ombra de la divisió i el partidisme pertorbarà de manera inevitable les commemoracions d’avui. Mentrestant, la gent continuarà òrfena d’algú que li permeti reactivar aquella il·lusió que ens va dur a una jornada històrica. La imatge de les urnes brotant màgicament als punts de votació després d’haver derrotat el rastreig dels serveis secrets espanyols és un dels records més nítids i èpics de l’1-O. També les porres amb què va reaccionar el govern espanyol, mostrant el dèficit democràtic d’un estat que no ha superat el franquisme ni ha consolidat el respecte per als drets civils. De motius per voler la independència n’hi ha molts més encara que cinc anys enrere però, en canvi, al panorama polític actual costa trobar-hi cares i noms amb capacitat de renovar l’empenta.