El recer emocional

Aquest fred que ens arriba ara que les tardors ja no ho són tant, no tapa del tot les emocions. Les emocions tornen en dies com el d’avui, i aniran tornant aquest mes d’octubre, ara que fa cinc anys del 2017. La memòria, fins i tot de les pàgines viscudes en primera persona, és capriciosa. Els records ens els fem a mida, i ja sigui per la necessitat de l’anar tirant endavant o de l’esglai del present que s’estimba, els necessitem més dolços. Tot i així de ben segur que aquests dies a casa molta gent ha recordat els cops i les porres, la resposta agressiva a gent que mirava de preservar espais de lliure expressió en forma d’urna. Cops de porra i estralls, trencadissa de vidres, escoles saquejades per la violència institucional contra gent gran o jove que es conjuraven en el major acte de desobediència dels últims anys en un Estat europeu. Una majoria no pot estar permanentment negant que una minoria nacional s’expressi, això diuen al Canadà sobre el Quebec, on tenen policia muntada però que no sembla carregar contra votants; tampoc passa a Escòcia. Però deixem la casa dels miralls per al Tibidabo, que això de pensar en els altres també genera frustració. És per això, vist que el llenguatge de la política d’avui sembla més un Paraulògic on després de la primera embranzida arriba un moment de bloqueig, que l’emoció es passeja per aquests racons de la memòria. La d’aquells que es treien les ulleres mentre esperaven aturar el cop de la brutalitat uniformada, o la d’aquella canalla que va tenir malsons. La de tots aquells que per comptes de manifestar-se arrenglerats al carrer ho havien anat fent en les consultes del dret de decidir, o el 9 de Novembre o l’1 d’Octubre. És clar que l’eficàcia i la legitimitat de la política han anat punxant quan han volgut aturar aquest neguit d’expressió popular. La democràcia ha resultat dèbil quan com a tota resposta et donen una carretada de policies, presons, exilis i una pila de causes que no s’aturen. En temps accelerats, i de resposta immediata, qui té la veritat cinc anys després?