Gerros xinesos en acció

Mentre la picabaralla de la política catalana ressona fins i tot fora de casa nostra, és gairebé tradició que un cop l’any dos expresidents del govern espanyol –enguany ho han fet Mariano Rajoy i Felipe González– es declarin en un acte d’acord en gairebé tots els temes, sobretot en els aspectes territorials, i celebrin els beneficis de l’Espanya del cafè per a tots. Enguany la trobada s’ha fet a La Toja, i en anys anteriors de la pandèmia es va fer a Santander, entre Aznar i Zapatero, i fins i tot la Universitat Complutense va poder organitzar un cara a cara entre González i Aznar. La conclusió dels dos “gerros xinesos” va ser unànime a l’hora de coincidir que no calia tocar gairebé res de la via autonòmica perquè el País Basc i Catalunya formalitzaven gairebé un estat federal. Uns debats interessants de les anomenades patums que ho tenen pràcticament tot fet i que noten que les diferències entre ells van ser mínimes durant la seva estada en el govern espanyol. Molt diferent és el dia a dia entre Pedro Sánchez i Feijóo, que aparentment estan com gat i gos, menys quan es parla de facilitar una amnistia i el camí de l’autodeterminació. Llavors Sánchez i Feijóo es posen ràpidament d’acord. La setmana passada era previst que fos la festa major del Parlamentarisme català, amb la celebració del debat de política general, i va acabar més malament que no pas va començar. Un cop més es va recordar aquella dissortada frase de l’Aznar que deia: “No cal que fem res des de Madrid, perquè entre ells es barallaran.” Mai l’independentisme havia tingut tants actius al Congrés i al Senat per poder demostrar una certa acció conjunta davant dels ulls del PSOE i el PP, un actiu que queda tapat per una baralla dels dos partits independentistes, que lluny d’aquí, i a hores d’ara, es fa difícil saber per què es barallen.