Ramblejar

L’Ajuntament de Barcelona comença 18 mesos d’obres a la Rambla per fer-hi una plaça a tocar de les Drassanes. Serà una de les poques obres que Colau, com tots els alcaldes, no podrà inaugurar abans de les municipals. No és la primera alcaldessa a mirar d’endreçar la Rambla. Tots ho han intentat, d’una manera o una altra, des de Pasqual Maragall, i perquè Narcís Serra no va tenir temps. L’alcalde Maragall va fer més decent la part baixa –tots els plans de la Rambla comencen per baix– amb els primers canvis urbanístics per erradicar prostitució, negocis il·legals i dur-hi la universitat, després de dècades de centrifugar els estudiants lluny del centre. Clos va mirar de controlar-hi l’incivisme i ordenar-ne el negoci, perquè s’hi venien animals de tota mena i el comerç no complia gaires ordenances i tot hi era permès. El cosmopolitisme, el turisme massificat i l’especulació en van fer fora el comerç tradicional que li havia donat personalitat pròpia. En va foragitar els barcelonins i els catalans, que en acostar-se a Barcelona preferien altres barris i espais per visitar, amb una gentrificació com a cap altre lloc de Catalunya.

Colonitzada per l’especulació, fins i tot la corrupció de l’administració municipal s’hi va enquistar, fins que la regidora Itziar González –ara per fi reconeguda per la seva denúncia regeneradora– va alertar que la Rambla es perdia sense control. La pandèmia ha permès comprovar que és un bon passeig i fins i tot pot ser agradable d’estar-hi, millorant-ne el verd, amb un comerç no només turístic i més espai per seure-hi sense ser legalment atracat pel preu de l’establiment, com reivindiquen els barcelonins en una enquesta municipal. Hereu, Trias i ara Colau han intentat controlar l’avinguda, que té un ritme propi i on surt massa sovint més a compte obrir-hi un negoci sense llicència, saltar-se-la o desafiar-la, que pensar en el veïnat. Potser per això els plans urbanístics hi han avançat més lents que la Sagrada Família, un altre espai ciutadà sotmès a una gran pressió.