Més a celebrar

Com a poble tenim una existència amagada, dissimulada, empobrida (com el govern a Catalunya, del senyor Illa), per tant no fem història. El record de les nostres accions és l’únic que perpetua la nostra història, d’aquí la voluntat de celebrar els seus aniversaris encara que el desenllaç d’aquestes accions hagi estat un desastre.

Celebrem l’Onze de Setembre, ara celebrem l’1-O. Podríem també celebrar el desastre del 25 de juny del 1412, i de llavors ençà en podríem celebrar tants, que ens faltarien dies de l’any. I el poble està emprenyat per tanta derrota, i això és bo, és senyal que segueix havent-hi poble. Si fos d’altra manera seria preocupant, voldria dir que ja no en quedava, i per tant no hi hauria llengua, ni tradició, ni bandera (quadribarrada). És bo que el poble s’emprenyi i que ho digui, i que els polítics ho vegin és la manera que, d’una manera o altra, comprovin que la seva lluita és la lluita de tots. L’ 1-O ells (i alguns més) van fer fins allà on cada un va poder fer, i ho han pagat o ho estan pagant o estan en risc de pagar-ho, i això s’ha de reconèixer i s’ha de respectar. Segurament en aquell moment decisiu hi mancà l’èpica; però jo, que no tinc coratge per tenir-ne no puc exigir a un altre que la tingui per mi. Si el poble segueix sent-hi, del poble sortiran nous polítics per engrescar-nos a seguir mantenint el coratge de voler ser. Llàstima que una part d’aquest poble continua, incomprensiblement, amb els ulls tancats.