Qui dona més per menys

Mentre la ciutadania s’intoxica amb informacions esbiaixades sobre els beneficis d’apujar o abaixar impostos –especialment quan s’acosten les convocatòries electorals–, resulta que la Unió Europea manté paradisos fiscals que representen una autèntica sangonera per a les arques públiques dels seus estats i aquestes informacions acostumen a passar desapercebudes malgrat la insistència d’Oxfam Intermón, que s’ha convertit en una competent experta en la matèria bo i aportant dades de la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Corporativa Internacional, de la qual formen part economistes com ara Thomas Piketty, Joseph Stiglitz i Irene Ovonji-Odida. Segons aquesta comissió, Holanda, Luxemburg, Irlanda, Bèlgica, Xipre i Malta, amb els seus sistemes tributaris low cost per les grans corporacions, fan perdre cada any més de 45.000 milions d’euros a les quatre principals economies de la UE: Alemanya, França, Itàlia i l’Estat espanyol, i això degut al fet que les multinacionals deslocalitzen 346.000 milions d’euros en beneficis que deixen de tributar en els països d’origen de les seves matrius. Si la Unió Europea tolera aquesta situació de competència deslleial –i ho fa, en la seva llista de paradisos fiscals només figuren els existents fora de la frontera comunitària–, no ens estranya que dins dels estats també es practiquin les guerres de rebaixes: qui dona més –facilitats a les grans empreses d’escamotejar pagaments– per menys –serveis públics essencials com ara educació i sanitat–, que d’això es tracta en realitat.