El tuf dels fills dels amos

Gràcies a això tan efímer com són els vídeos virals hem constatat l’existència d’una tradició, en canvi, ben persistent: convertir els col·legis majors de Madrid en caus on es fomenten comportaments greraris, tavernaris i casernaris. I si amplien una mica el focus i parem bé les orelles comprovarem que aquest tarannà, més propi d’un campament militar que no pas d’un campus universitari, està assumit tant per nois com per noies. D’acord que les proclames masclistes i violentes del tenor del col·legi major universitari masculí Elías Ahúja mereixen una reprovació més gran. Però el cor femení que les replica, dirigit també per una veu cantant a qui suposem equipada amb els galons de la colla, no mereix precisament un aplaudiment. Cal perseguir els clixés masclistes, molt bé, però també cal desterrar les dictadures de ramat que emparen quintades salvatges i estigmatitzen els que són diferents. No deu ser pas fàcil negar-se a formar part d’aquestes suposades tradicions en uns col·legis segregats per sexe i marcats per la religió. I amb unes quotes que superen els mil euros mensuals. Per això, de la imatge difosa a les xarxes que mostrava la inquietant sincronia de crits i persianes orquestrada pels mascles de l’Elías Ahúja, cridaven precisament l’atenció les tres finestres que malgrat la consigna gregal es mantenien a les fosques. I encongeix el cor pensar quins tres alumnes a contracorrent hi pot haver en aquestes tres habitacions dissidents, quin preu els poden exigir els instigadors de la xarlotada. O quantes noies rebels hi pot haver també al col·legi veí, igualment sotmeses a l’omertà que sempre envolta els abusos. Quina mena de joves en pot sortir d’uns ambients tan poc edificants? Què en podem esperar un cop s’hagin graduat? Doncs, tal com es diu en un moment de la pel·lícula Modelo 77, d’Alberto Rodríguez, va passar la transició i va venir la democràcia, però el futur continua en mans dels fills dels amos. Aquest és el tuf que desprenen les finestres de l’Elías Ahúja.