Estem cansats

“Tothom va cansat i està rar”, llegia l’altre dia en un tuit. Alguns il·luminats ho atribueixen al cony de mercuri retrògrad o als efectes secundaris de les vacunes, però la veritat és que darrerament abunda la penya que va per la vida de mala gaita, sense gota de paciència, com si els acabés d’atropellar un tràiler o participessin en una zombi walk. Hi ha qui camina com un autòmat empanat, sotmès a la sòrdida rutina, amb les pupil·les aïllades en la pantalla d’un mòbil que ha passat a ser l’íntim amic que l’evadeix. D’altres deambulen sense rumb per uns carrers farcits de botigues i supermercats amb preus desmesurats i una violència atroç a cada cantonada. Nempabé, que diuen a l’Empordà. Capcots i alacaiguts, un gran nombre d’individus tenen malsons diaris, alteracions en la regla, ansietat i atacs de pànic, o obstacles econòmics greus. Cada pocs dies patim per la mort d’un conegut més o menys proper. Estrès mundial postpandèmia? Canvi climàtic? Crisi econòmica? Desnonaments? Pobresa energètica? Violència masclista? Suïcidis en massa? O tot alhora? La gent viu en un bucle de somnolència, ha perdut la gana i les ganes. El planeta blau s’ha tenyit d’una tristesa col·lectiva que fa que les setmanes volin i l’energia brilli per la seva absència en cossos esgotats i ments en punt mort. Desorientats, provem de subsistir des d’un cansament moral, en un estat invariable de desassossec, incertesa i vulnerabilitat. I la calor, que aquest any s’ha passat de frenada. I els polítics, que no despengen de més alt. I la televisió, que ens tracta com si fóssim una bandada de sotsnormals. O espavilem o acabarem al forat abans d’hora.