Sempre ens quedarà l’1-O

Tal vegada vaig tenir mala sort, no ho nego, però la gran majoria de manifestants al meu voltant a l’Arc de Triomf o a la plaça Sant Jaume aquest primer d’octubre tenia els cabells blancs. Res a dir, jo també els hi tinc. Però una de les coses que m’havia encoratjat més de les manifestacions independentistes a partir del 2012 era la gran barreja generacional. Recordo la matinada de l’1 d’Octubre al meu col·legi electoral. El servei d’ordre el feien els ocupes del barri que mantenien viu l’estudi del pintor Torres-Garcia que ara l’Ajuntament, que va ser qui els va desallotjar, té en condicions deplorables. Recordo que vam tenir un problema perquè la porta per on havia d’entrar l’urna estava tancada. “Què farem?”, vaig dir, i una noia em va respondre: “No pateixis, nosaltres som especialistes a obrir portes.” Ells ens van fer assajar l’arrenca cebes que jo no havia practicat des de petita, tot i que en aquest cas no era un joc. Ens van avisar que s’acostava una gran quantitat de piolins i s’havia d’organitzar la defensa de les urnes fent una asseguda multitudinària. Finalment van passar de llarg, covards, perquè van veure massa gent i van anar a pegar a l’escola Dolors Monserdà, una mica més amunt i amb menys gent.

Els joves, encara més que la meva generació, s’han sentit traïts i abandonats. Conec joves que mai s’havien implicat en res, es van creure que podrien viure en un país millor i van passar la nit al seu col·legi per poder ser presidents de taula. Això de viure en un país millor no era una cosa teòrica, Mònica Roca, la presidenta de la Cambra de Comerç, va dir-ho molt clarament, es tracta de tenir cent mil milions més o menys per invertir, poca broma.

Ens recuperarem, sempre ho hem fet, però hem de deixar molt clar que no els ha traït l’independentisme. Que en tot cas hi ha dos independentismes, el dels partits amb les seves tàctiques i estratègies, aliances i desacords que dubto que el seu objectiu vagi més enllà dels seus interessos i de la seva lluita pel poder, i hi ha l’independentisme de la gent del carrer que defensa el dret de decidir el seu futur. Només amb un projecte engrescador tornarem a recuperar una franja d’edat que és el futur. Serà difícil, perquè nosaltres som el passat i ens costa pensar més enllà de les estructures i les pràctiques polítiques caduques.

A l’Arc de Triomf es va xiular Carme Forcadell i es va aplaudir el president Puigdemont. Jo no vaig fer ni una cosa ni l’altra. Hem de deixar que es barallin ells, nosaltres hem de superar aquestes baralles perquè no hi tenim res a perdre i molt a guanyar. Crisi de govern? Benvinguda. Ens van enganyar. ERC no volia la independència, altrament com s’explica, entre moltes altres coses, que Aragonès i Junqueras proposin l’estratègia antiindependentista del Canadà? L’acord de claredat. I d’altra banda, Junts no sabia el que volia i encara no ho sap.

Jo advoco per eleccions anticipades que representin una demostració de la força de la gent, del que vol la gent, i si cal votar en blanc per fer un càstig exemplar, cap problema. Tindria més força un 60% de vots en blanc que un 52% de vots independentistes fent política autonomista i a més a més de baixa volada. Un vot de càstig atrauria els joves que altrament s’abstindran. L’abstenció no es veu, el vot en blanc sí. I la llista cívica?, em diran. Doncs mirin, potser hauré de rectificar, però de moment, el que veig no m’agrada.

Catalunya necessita líders nous que arraconin el que Bernat Dedeu anomena una generació de buròcrates [...] que mai, que jamai, sacrificarà llurs interessos personals per la llibertat del país. Disculpa Bernat, però en una frase has resumit de manera insuperable els nostres problemes. Els noms que es rumoregen per encapçalar la llista cívica no tenen res de nou.

Ni resignació ni ressentiment. Exigència. I l’exigència sovint vol dir tornar a començar amb una altra mirada i una nova força. No tot està per fer, tenim una base, i quan ho oblidem recordem que l’1-O no va ser la renúncia a la independència, sinó tot el contrari, va ser un acte d’expressió democràtica valent. Només cal implementar-ne el resultat.