Renunciar a governar?

Quan dos no s’entenen, el més raonable i, fins i tot, saludable és que no s’embarquin en cap aventura plegats. I, si ja hi són, com passa ara mateix amb el govern de coalició entre Junts i ERC, també. Però diguem-ho tot, que no estaven fets l’un per l’altre, ja ho sabien abans de posar-s’hi; que representen gent i interessos diversos, també ho sabien, i que seran rivals fins a l’infinit i més enllà, també. Però s’hi van posar, així i tot, perquè hi havia un objectiu comú, que era i continua sent governar pel benestar dels catalans, per construir la societat avançada que els ciutadans d’aquest país imaginen, volen i mereixen, i per fer de Catalunya el país singular i pròsper que sempre ha aspirat a ser. I que això és impossible dins d’Espanya és una evidència que es percep tan clarament des de Catalunya estant com viatjant per les Espanyes i parlant amb la seva bona gent. Res a fer. Ja ho sabem, que la independència és un objectiu difícil, que Espanya té vocació d’imperi i l’Estat, de piconadora. I, precisament per això, és sabut que per assolir-la caldrà no només ampliar la base social i confrontar aquest Estat possessiu i maltractador, sinó unir forces, pensar en clau de país, treballar plegats i, per descomptat, aprendre molt de l’embat de l’1-O. A partir d’aquí, la gent de Junts és ben lliure de decidir el que vulgui respecte a la seva continuïtat dins el govern de Pere Aragonès, la gent d’ERC és ben lliure de fer-se la valenta amb els seus 33 diputats i els del 155 trucant-li a la porta i la gent del carrer serà totalment lliure d’engegar-los a tots a fer punyetes. Perquè com es podria confiar una empresa tal a polítics que, més enllà del seu partit, la seva estratègia i el seu nas, no poden veure el bé superior que suposa, en aquest moment del procés, alimentar la majoria del 52% i utilitzar el govern de la Generalitat per ser útil als ciutadans d’aquest país, per mantenir el rumb i la veu propis, per defensar el país de l’assimilació política, cultural i lingüística, per contribuir ni que sigui modestament a la República Catalana, per no regalar eines a l’espanyolisme i per demostrar a qui ho vulgui veure que Catalunya vol i pot.