Keep calm
Escriptura i vida
En el seu darrer llibre, Rosa Montero fa un recorregut enlluernador pels mecanismes que semblen connectar els desordres del cervell amb la creativitat literària. Montero posa en contacte els descobriments de la neurociència i les biografies de multitud d’escriptors. La tesi de fons del llibre –ficció, assaig, memòria personal–, és que per a molts escriptors la seva feina es un escut que els protegeix contra els embats del desordre mental. Un refugi davant l’entropia de l’univers, una il·luminació contra el caos de la realitat. Una batalla desigual que ha deixat una llarga llista d’escriptors suïcides: Pavese, Maiakovski, Lowry, Mishima, Benjamin, Koestler, Celan, Hemingway, Zweig, Márai, Forster Wallace, Larra, Ferrater, Woolf, Plath... N’hi ha una pila més. Tampoc estic segur que sigui estadísticament rellevant si tenim en compte que cada any se suïciden al món vuit-centes mil persones. Sigui com sigui, l’escriptora madrilenya reivindica els que gosen assumir les seves rareses. D’aquí el toc irònic del títol del llibre, que és una advertència en defensa pròpia: “El peligro de estar cuerda.” La qüestió del suïcidi plana sobre la seva indagació/confessió. Els existencialistes festejaven per definició amb la idea del suïcidi o, més ben dit, amb el sentit de seguir vius. L’explicació menys angoixant és no donar-hi gaires voltes: vivim per no morir. Per contra, l’existencialista Camus, mort en un accident de trànsit, s’hi repensava a diari si fem cas del que va escriure: “El més important que fas cada dia que vius és decidir no matar-te.” Ara, sempre és bo recordar, amb Oscar Wilde, que cal evitar suïcidar-se per sobre de les pròpies possibilitats. Montero també hi posa un punt d’humor quan recorda el noi que es volia ofegar al Danubi i es negava a rebre socors fins que va arribar un policia, el va apuntar, i li va dir: “O surts o et mato.” El potencial suïcida va sortir de l’aigua immediatament.