Prou

“Prou violència sexual. Et queda clar?”. Aquest és el lema de la campanya endegada per l’Hospital Clínic de Barcelona. El Departament de Salut de la Generalitat ha reconegut el model integral a les víctimes de violència sexual del Clínic com a bona pràctica assistencial en l’atenció de la violència masclista. N’estem farts. Tots i totes. Segons dades del mateix hospital, gairebé cinc-centes persones (un 90% dones) van ser ateses a urgències del Clínic per aquest motiu. I, d’aquestes, vint-i-una eren dones menors de vint-i-cinc anys que havien estat agredides per taxistes quan tornaven a casa de nit. Què collons passa? Que no hi ha càstigs severs. Que no hi ha castració química o a còpia de catana (per mi la millor opció, digueu-me bèstia, és el que hi ha). Molts desgraciats mononeuronals no entenen la paraula consentiment. Si la relació no és consentida és un delicte i tu ets un agressor. Et queda clar? No hi ha res que justifiqui la violència sexual. En qualsevol de les seves manifestacions, la violència sexual és això, violència i, com a tal, és un delicte greu que cal penalitzar fort. No serveixen excuses patètiques com ara: “Anava drogat”, “Havia begut molt” o “Estava tarat”. No serveixen frases de merda com ara: “Ella em va provocar”, “Tenia un mal dia” o “No sé què em va passar”. La violència sexual és una amenaça per a la seguretat col·lectiva. Moltes noies surten al carrer amb por. Desestimen sortir de nit per por. No van d’excursió al bosc per por. Ja n’hi ha prou, no? No és qüestió de protegir les dones com si fóssim de porcellana, que no ho som. Es tracta d’educar els nois des de petits perquè no creixin com si fossin paleolítics.