La salut mental

Aquesta setmana, dilluns, hem celebrat el Dia Mundial de la Salut Mental. Segons l’OMS la salut mental és un estat subjectiu de la persona que li permet fer front a les demandes psicosocials del dia a dia, ser conscient de les seves capacitats per adaptar-se i integrar-se de manera efectiva en el món que l’envolta. És alhora equilibri emocional, cognitiu i conductual i la capacitat per sentir-se bé. No suposa només l’absència de malaltia. El que entenem per salut va més enllà de la ciència i s’interpreta segons cada context cultural. Per això no tothom l’entén de la mateixa manera ni és fàcilment perceptible. La vulnerabilitat de determinats col·lectius i en determinades franges d’edat, infància i vellesa, ens exigeix ser més curosos en la seva prevenció i molt intensius en el seu tractament. Però com que no sempre comporta la presència de malestar, es donen dificultats en la seva identificació i el conseqüent tractament. Sentir-se bé és un dels objectius de la promoció de la salut. Permet tenir bones relacions positives amb aquelles persones amb les quals compartim treball, família i amistat. Facilita prendre decisions, acceptar els errors i plantejar-se objectius assumibles en la vida.

La salut mental l’anem construint al llarg de la nostra existència, especialment en la infància. Però paradoxalment és l’etapa de la vida que rep menys atenció psicològica, a la que menys recursos es dediquen i la que té els efectes més observables a curt i mitjà termini. El recent informe de l’Observatori dels Drets de la Infància, amb la participació del COPC, conclou que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals existents. Això ens hauria de preocupar. Els CDIAP i els CSMIJ estan saturats, els pediatres no tenen prou formació, falten professionals i noves especialitats, la ràtio de psicòlegs clínics per cada cent mil habitants a Catalunya és de nou, la meitat de la mitjana europea. La probabilitat de patir un trastorn mental s’ha duplicat en cinc anys, incidint doblement en els infants i en les classes socials més vulnerables. La quarta part de la població pateix algun problema de salut mental però sols un terç demana ajut, per tant queden desatesos els dos terços restants. Els governs han d’entendre que sense salut mental no hi ha benestar i sense aquest tampoc no hi ha progrés social. El camí a seguir és molt clar.