De reüll
La marquesa
La marquesa estava trista perquè just quan el promès li havia regalat l’anell i ella planejava el casament al palauet familiar, una antiguitat pretensiosa amb cortines envellutades verdes i polsoses, just quan tot era de color rosa, el promès li confessa la infidelitat. La marquesa va plorar les penes a casa la mamà però al final va sortir el sol; sempre surt, que és el que li recorda Julie Andrews a la filla gran del capità Von Trapp, la qual s’ha deixat estimar per un jovenet ros i d’ulls blaus que la deixa per afegir-se a les joventuts hitlerianes. La marquesa és catòlica, del Domund i ha peregrinat a Medjugorje. I a la tele s’ha pronunciat contra l’avortament, romantitzant la maternitat de nenes de dotze anys, com si tot fos una pel·li bleda de Julie Andrews. La fe és íntima, les creences, personals i lliures, però quan la tele fa d’altaveu de l’estricta doctrina que professa la marquesa Tamara Falcó, i ho entomem com una extravagància del personatge, no és més que el blanqueig d’un missatge sinistre. Va passar fa anys quan a les teles s’entrevistava els líders de Vox i rèiem com si fos un gag del Polònia. Ara passa amb els discursos retrògrads que dona certa aristocràcia, la que no s’ha tret les cortines envellutades verdes i polsoses. La tele n’ha de deixar de ser còmplice, per molt rèdit que el franquisme encara doni.