Antic carril bici

Era i no era a Santa Eugènia una cinta de seda que es va enfilar a la vorera, era i no era un carril bici, una cinta suau, ferma i amable per on circular, amb bici? Una cinta d’un gris càlid, potser amb un toc de vermell. Era i no era un carril bici que es va enfilar a la vorera sense arribar a ser reconegut com a tal, temps ja llunyans quan érem pocs i la convivència entre ciclistes, vianants, veïns i veïnes no generava conflictes. Ara ens hem multiplicat i som molts, anem amb pressa, ens entrebanquem els uns i els altres i l’espai s’ha fet petit. I han sentenciat la cinta de seda, fos o no fos un carril bici. Circular per ella és una delícia, abans amb bici, ara amb el carro de la compra, amb el cotxet de l’infant, amb la cadira de rodes, fins i tot a peu... Ara, ara, que som tants, no té sentit que hi circulin bicis ràpides i monopatins elèctrics, però per què sentenciar aquesta franja de paviment on cotxets, carros i cadires de rodes podrien encara circular sobre la seva suavitat? No n’hi hauria prou senyalitzant una prohibició per a bicis i deixar que cotxets amb infants, carros de compra, cadires de rodes, fins i tot els vianants, tots innocents, gaudissin de la seva suavitat? Proveu-ho i comprovareu la diferència entre un paviment granellut i una cinta de seda, un paviment d’uns altres temps, d’una altra època de la qual aviat, ai, no quedarà ni la més petita mostra. Però no siguem sentimentals, no vulguem ser objecte de rialles.