Festival de Sitges, entre rècords i dèficits
El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya clou avui la seva 55a edició. En la seva primera edició després dels anys més durs de la pandèmia, el festival de Sitges ha superat per primera vegada les 70.000 entrades venudes. També les dades de recaptació són superiors a les de l’any 2017, quan el festival va celebrar la seva 50a edició, i a les del 2018, any en què el festival va celebrar els 70 anys del realitzador nord-americà John Carpenter, tot i que en aquest segon cas les entrades van ser més cares de l’habitual i superaven els preus actuals. Pel director artístic del festival, Àngel Sala, les bones xifres d’aquest any demostren que el cinema fantàstic està “en una situació de consum privilegiat”. A més, Sala està convençut que una de les funcions del festival és promoure “l’experiència col·lectiva del cinema a les sales”, en un moment de dura crisi per al sector dels exhibidors cinematogràfics. Sitges no vol ni pot viure d’esquenes a la nova realitat de les plataformes, i Sala remarca que també “hi ha espai per a les noves finestres” audiovisuals, de vegades aliades amb els estudis i altres agents del cinema ‘tradicional’, com en la producció del film que va inaugurar el festival, ‘Venus’, de Jaume Balagueró.
Fins aquí, les dades d’aquesta edició de rècord, en què han participat una trentena de produccions catalanes: una xifra resultant de sumar tots els productes audiovisuals presents en les diferents seccions –tant llargmetratges com curts de ficció i documentals–, incloses les coproduccions, sense que siguin necessàriament d’autoria catalana. El millor exemple és la secció oficial competitiva, amb produccions catalanes com ara ‘Venus’; ‘Mantícora’, de Carlos Vermut, i ‘La piedad’, d’Eduardo Casanova, madrileny com Vermut. Cap pel·lícula de la secció principal del festival de cinema més important del país ha estat rodada en català. S’argumenta que el fantàstic predominant a Sitges és un gènere en què el català no ha tingut mai un gran protagonisme. Potser ja és l’hora de corregir aquest dèficit, a Sitges i a la nostra indústria cinematogràfica.