Sense llar no hauria de voler dir sense drets
La Fundació Arrels va començar el 2008 a fer recompte de les persones que dormien al carrer a la ciutat de Barcelona. L’actuació d’alerta i per acostar-se a aquesta problemàtica ha esdevingut imprescindible i la iniciativa s’ha estès a l’Hospitalet de Llobregat, Girona, Tarragona, Lleida..., perquè el fenomen del sensellarisme no s’atura, per bé que es transforma segons la situació social, com va passar amb la pandèmia, amb l’aïllament que va implicar primer i la necessitat d’immunitat després. El darrer recompte situava en 1.200 persones les que viuen al carrer a Barcelona de manera permanent. La iniciativa de reconèixer per llei la problemàtica del sensellarisme i, sobretot, garantir i afermar els drets de les persones que malviuen al carrer, intenta comprometre totes les administracions en el suport a tothom qui no disposa d’un espai residencial digne per viure-hi. I això que el dret a l’habitatge està garantit per la Constitució del 1976. Els preus de l’habitatge, l’atur de llarga durada, la marginació..., duen sovint persones a un carreró sense sortida en què ni tan sols són conscients dels seus drets fonamentals, com l’atenció social i la sanitària. És aquest sensellarisme crònic que es vol emparar, malgrat que la llei pot arribar a beneficiar, de manera temporal i puntual, unes 18.000 persones vulnerables. Farien bé tots els grups polítics parlamentaris d’accelerar-ne la tramitació al Parlament, més enllà de majories i suports al govern. Serà una llei de país que no hauria d’ajornar-se fins a la legislatura següent.
La llei fixarà el compromís de les administracions envers els sensellar. Alguns ajuntaments no els empadronen i els expulsen del municipi. Obligarà les administracions a habilitar espais d’acollida de baixa exigència, ara en servei però gestionats per entitats i fórmules diverses. Tampoc no es podrà prohibir viure al carrer si el municipi no disposa d’aquests espais de recer a què tindran dret, ni castigar la mendicitat o demanar a la porta dels supermercats si l’administració tampoc no disposa de plans d’ajut social. En definitiva, farà més efectiva la protecció de drets.