De set en set
Francesca
Recent tornada d’un viatge a Itàlia, una amiga ens va dur uns quants Baci Perugina, bombons de xocolata amb avellana que es desemboliquen amb la curiositat afegida de descobrir una citació impresa en un paper finíssim. Un d’aquests baci, que, certament, arriben com un petó, ens va fer present una frase de Thékhov reproduïda en diverses llengües (italià, anglès, alemany i francès) que tradueixo al català tan bé com puc: “Quan estimes, descobreixes en tu tanta riquesa, tanta dolçor i tant d’afecte que penses que no et sabies capaç d’estimar tant.” Em van venir al cap diverses coses, però només n’esmentaré Francesca i l’amor, film d’Alba Sotorra que, tenint com a protagonista l’artista visual Francesca Llopis, es tanca amb una dedicatòria: “A totes les dones rebels que volen viure la vida segons les seves normes i que volen estimar i ser estimades.”
Vaig pensar en la pel·lícula, estrenada fa una setmana, perquè l’havia vist poc abans. Però si va ser així és perquè crec que Francesca Llopis (o almenys el que traspua a través del personatge que construeix en una pel·lícula que es mou en un terreny incert entre el documental i l’autoficció) podria dir alguna cosa semblant: posem-hi que l’amor, que defineix com a pura energia, fa que surti el millor de nosaltres. Francesca diu que enyora tenir una parella i Alba Sotorra fa que jugui a buscar-la a través de Tinder. L’amor, però, ja el sent: per la filla, que ha marxat a viure a l’estranger, per les amigues, per la creació artística amb la qual expressa la joia (i també el dolor) davant del món, per la vida mateixa. De fet, allò que mostra a Francesca i l’amor és la seva capacitat d’estimar. És així que es fa estimable aquesta dona lliure, una franctiradora artística.