Idiomes

Les llengües estrangeres van arribar massivament al litoral català a principis dels seixanta: el francès, l’anglès, l’alemany, el suec... Aquella invasió subtil va començar a esquerdar les parets bastides pel franquisme per mantenir-nos impermeables a les pèrfides influències provinents de l’Europa democràtica. Tres anys abans de la mort del dictador, a Barcelona, es va inaugurar la primera Escola Oficial d’Idiomes. Ara aquell centre pioner celebra els seus cinquanta anys i les EOI han proliferat per la geografia del país. En bona part gràcies a aquesta oportunitat, les generacions actuals parlen llengües estrangeres, amb l’anglès com a llengua franca mundial. Ara bé, si sempre serà un desavantatge no saber anglès, ho serà també, i cada vegada més, saber únicament anglès (com els passa a molts anglesos). Per fortuna, nosaltres tenim la “llengua de tribu”, el català, i en tenim una segona amb estatus internacional que és el castellà. Els nostres joves són avui majoritàriament trilingües. És un patrimoni de país. El repte immediat és incorporar-n’hi una quarta. Els catalans del futur han de ser coneguts com a ciutadans quadrilingües. L’exercici intel·lectual d’aprendre llengües millora la pròpia i esdevé una experiència essencial per afrontar amb tolerància i curiositat la societat pluricultural, complexa i dinàmica que tenim davant del nas. Un exercici necessari per superar el recel, la por i la sospita contra “l’altre” que tantes penalitats ha comportat. Deia Thomas Mann: “La meva pàtria és la llengua alemanya.” Sí, però aprenent idiomes és com més s’entén que tots parlem una mateixa llengua, el tret distintiu de la condició humana. Si puc retocar la frase de Pròsper a La tempesta diré que “els humans som fets de la matèria amb la qual es forgen les paraules”. Shakespeare deia “els somnis”, però fins i tot els somnis són experiència verbal. Potser per això Jorge Semprún, matisant l’afirmació de Mann, deia: “La meva pàtria és el llenguatge.”