Calders, a l’ombra del ‘maguey’

Soc dels més convençuts que Pere Calders i Rossinyol (1912-1994) és una de las màximes figures de les lletres catalanes de tots els temps. No cal afegir-hi res a tot el que es va començar a dir al seu favor un cop van passar ben bé deu anys des que va retornar a Barcelona, l’any 1963. Calders, tal com ho van fer tants intel·lectuals catalans de primer nivell, va exiliar-se a Mèxic l’any 1939, on va escriure el que li va plaure perquè no hi havia cap tipus de censura i es va poder guanyar decorosament la vida gràcies als seus dots gens menyspreables de fotògraf i de dibuixant. Però quan va prendre consciència que ja feia vint anys que vivia fora de la seva terra, li van començar a venir moltes ganes de tornar-hi. Influí, és clar, quan va sentir la possibilitat que la seva nissaga arrelés a Mèxic per sempre més, com els va passar a molts altres catalans... Finalment el seu desig es va fer realitat, però no pas perquè tingués recursos econòmics de sobra. No ho passà gaire bé al començament, però mai se’n va penedir. A la societat catalana d’aquell temps hi havia una certa rancúnia envers “els de fora” degut al fet que, mentre a Catalunya s’ho passaren molt malament sota la salvatge dictadura, a Mèxic i altres indrets “estacaven els gossos amb llonganisses”.

Estic convençut que, de tota la seva magnífica obra, sobresurten per la seva gran qualitat els textos de tema mexicà que són bàsicament tres: un recull de contes titulat Gent de l’alta vall, una novel·la curta, Aquí descansa Nevares, i una altra de dimensions més grans sobre certs refugiats catalans: L’ombra de l’atzavara. Dels contes em va caure per casualitat a les mans, deu fer uns 30 anys, una edició traduïda al madrileny, que va resultar horrorosa per als mexicans, ja que feia parlar la nostre gent com si fossin xoriços del barri de Lavapiés. Cal recordar que molts espanyols es pensen que l’única manera vàlida de parlar és la d’ells, sense prendre en compte que per Amèrica hi ha molts més milions de persones que el parlen de manera diferent i amb un vocabulari més ric que l’esquifit autoritzat per la seva Reial Acadèmia Espanyola, que, com diem a Mèxic, de “real” no en té res perquè més aviat ens resulta imaginària... Com a mínim reclamem el dret que als personatges mexicans els facin parlar com nosaltres...

La nostra resposta a aquella aberració va ser que, l’any 2004, malgrat la ferma oposició i els grans entrebancs que ens va voler posar el govern espanyol, vam tenir Catalunya com a convidada d’honor a la nostra Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. El Fondo de Cultura Económica, una de les editorials de més categoria, va tenir l’encert de publicar una nova traducció al mexicà... la qual va ser reimpresa pel govern de Catalunya, quatre anys després, quan va ser també convidat d’honor al Festival Cervantino de Guanajuato. L’any passat vam decidir-nos a traduir l’Ombra de l’atzavara per dues raons, a més de comptar amb la confiança i el vist i plau de la filla de l’autor. Una, saber que a Espanya es pensava traduir La sombra de la pita [sic]... Posats a fer ni tan sols respectaven el nom genèric que donem a Mèxic a l’atzavara: maguey. No és difícil d’imaginar l’horror que n’hauria sortit... L’altra fou que el petit equip de treball que encapçalo va acabar abans d’hora una feina compromesa i vam quedar lliures per un cert temps. També vam comptar amb la disposició d’una editorial amiga (Dharma Books) de publicar-lo quan s’enllestís. A la Fira del Llibre i de la Rosa de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, del passat 23 d’abril, vam presentar en societat el llibre, amb força èxit, i fins i tot en vam vendre uns quants...

Entre altres coses, vam recordar que molts refugiats, quan es va publicar l’obra, a començaments de l’any 1964, la rebutjaren dient que no se’ls tractava bé. Ja aleshores s’havia generalitzat entre molts d’ells una mena de sentiment de superioritat que els dificultava tolerar el to foteta natural de Calders i, de passada, li recriminaven que hagués retornat a Catalunya sense que Franco hagués caigut encara... Potser el pecat més greu d’aquesta novel·la de Calders va ser que retratava molt bé un sector dels refugiats catalans que van viure sense pena ni glòria ni cap èxit econòmic, entre altres coses perquè es passaven la vida a l’Orfeó Català i només pensaven en l’hora de tornar a Catalunya, que a la majoria els va arribar tard: o estaven massa arrelats o, senzillament, ja s’havien mort...

sigui Com sigui, a més del seu mèrit literari indiscutible, aquest llibre és un testimoni important per a l’estudi que s’ha de fer, més d’hora que tard, sobre l’exili català a Mèxic.