Sense marge d’error

Suposo que ERC i el nou executiu tenien coll avall que haurien de suar sang per tirar endavant aquest versió 2.0 del mandat. I d’entrada ja rebien un avís per a navegants. Cap gran pèrdua, en el sentit parlamentari, però sí la constatació que no hi ha cap partit de l’oposició que estigui disposat a posar-ho fàcil. Ni els que representen la Catalunya del 80% ni els de la del 52% independentista. Tots esmolen els ganivets, resguardats a la trinxera de l’estratègia política.

Encara que els interessos de diverses institucions i partits s’encreuen, segurament qui hi té més a perdre en aquesta contesa són Aragonès i els seus, amb una situació greu d’emergència social, unes enquestes que donen ales als socialistes i un rancor enquistat de Junts que durarà temps. Veurem fins a quin límit s’exerceix aquest setge i quines acaben sent les conseqüències. Perquè mantenir aquest deix partidista, en un moment de crisi econòmica i energètica, ens aboca directament a una situació de col·lapse de la gestió pública.

Demanar als partits polítics que apartin les diferències seria pecar d’una gran ingenuïtat, però el cert és que la situació no dona gaire marge d’error. Calen uns pressupostos –en això tothom hi està d’acord– amb una visió de país i posant en primera línia les necessitats socials. I el camí per arribar-hi està ple de rocs en forma de canvis de cromos, pressions portades al límit i excessos d’orgull. Tot plegat amanit per aquest Catalan style d’arribar a acords en el temps de descompte, al qual ja ens hem avesat. Si al final fos així, podríem dir que es compliria la previsió optimista. La pessimista seria aquella que ens aboca a un panorama polític irreconciliable, a una consegüent paralització executiva i, al capdavall, a unes noves eleccions que, si fem cas de les enquestes, tan sols ens farien perdre el temps per situar-nos de nou en una geometria parlamentària variable. Demanar que s’imposi la coherència, doncs, no és només exigible sinó que hauria de ser un deure imperatiu.