Promeses impossibles

Liz Truss ha estat la primera ministra més breu de la història. El seu mandat va quedar condemnat per la fallida del ja famós minipressupost. Volia emular Margaret Thatcher, que va començar el mandat amb mesures trencadores, però ha acabat trencant el seu govern. El minipressupost incloïa una abaixada d’impostos maxi, de l’1,6% del PIB, basada en la convicció de les bases conservadores que una abaixada d’impostos reactivaria l’economia. Els mercats no ho han vist així i han enfonsat la lliura i el deute públic. El Regne Unit té un deute públic de gairebé el 100% del PIB i un dèficit del 2,6% i els mercats no creien que abaixar els impostos fos sostenible ni coherent per lluitar contra la inflació. Amb els tipus d’interès creixent i sense les compres de deute del BCE, els mercats van votar venent massivament deute públic. L’Estat espanyol, per exemple, presenta pitjors números de deute i dèficit i uns polítics que prometen abaixades d’impostos, però de moment està protegida pel BCE. La primera ministra es va veure obligada a canviar de ministre de Finances i de política, però tothom sabia que l’última responsable era ella. Amb les enquestes donant un avantatge enorme a l’oposició, els seus propis parlamentaris l’han forçat a dimitir. Creuen que tindran temps fins a les pròximes eleccions per salvar la situació. En el comunicat de la dimissió destaca una frase: “No puc portar a terme el mandat pel qual em van elegir.” Truss va guanyar la partida prometent unes abaixades d’impostos imprudents que entusiasmaven les bases conservadores. La topada amb la realitat ha estat brutal, però ella ha estat honesta intentant fer el que havia promès primer i reconeixent que era impossible després. Crec que no podem dir el mateix de la nostra classe política.