Si la confiança fa fàstic

El cas del curt mandat de la premier britànica constata que en política es viu curat d’espants, que els temps són molt relatius i que no calia esgarrifar-se perquè el conseller Elena, en uns mesos, perdés la confiança en l’home que havia nomenat per a un model coral de comandament policial i per feminitzar el cos. La confiança ara feia fàstic i els càrrecs de confiança cessen quan cessa la confiança. Per això són càrrecs de confiança, comencem per aquí. Que com és que en uns mesos la hi ha perdut? Perquè la confiança es perd en un segon, tot i que hagis estat anys generant-la. És una bèstia de mal fermar, la confiança. L’àvia Neus sempre recordava que el millor cavall va matar el seu amo, i la confiança és el mateix. Quan es trenca, bona nit tartana. Els Mossos són terreny adobat per a la polèmica i la disputa política, ho sabem. Però entre aquells dies en què semblàrem tots posseïts bavejant virtuts del superagent Trapero i aquest conseller que diu que la política la defineixen els polítics i que si no els agrada, que tanquin la porta per fora, em fa més el pes el conseller. M’hi sobren, fins i tot, les digressions sobre si “tapava la feminització”, “eren desavinences irreconciliables” o “no compartia el model coral”. Trencada la confiança, els càrrecs de confiança cessen si qui mana no és un pastanaga. Per això Estela és fora, com Puigneró, o com marxa la premier britànica. Tant li fa nou mesos com 45 dies.