L’actualitat monstruosa

Fa estona que intento treure’m de dins alguna commoció, ni que sigui una llàgrima furtiva, per la renúncia de Liz Truss, o perquè el govern espanyol hagi tornat a rebaixar les previsions del PIB per aquest any i el que ve, o pel fet que el MidCat acabi sent finalment un corredor d’energia verda (sic) entre Barcelona i Marsella, i no aconsegueixo que cap fibra se’m posi en guàrdia, com si ja només tingués sensibilitat per si el nano ve i em diu, així de sobte, “mama, una abraçada”, com ho fa a vegades, per desmentir que el món és una olla de grills. Em dedico, doncs, a buscar les notícies absurdes que no troben lloc a l’agenda periodística perquè no les patrocinen els bancs, ni els gabinets de govern, ni els programes de tertulians que saben de tot excepte que una part de l’audiència no necessàriament és idiota. Em costa trobar-ne. Però n’hi ha. Per exemple, que un tal Morante de la Puebla, torero, no ha pogut fer la seva corrida número cent perquè a la plaça d’Àvila es veu que va ploure, alabat sia Déu, o que un jugador del Betis té “la consciència tranquil·la” (sic bis) després de veure dues targetes grogues que li impedien jugar contra l’Atlético de Madrid, l’equip del meu fill (una abraçada, nano, però sàpigues que no t’entenc), o que el modista Ralph Lauren, conegut proveïdor de polos per als senyors que no llegeixen notícies però van a les tertúlies, s’ha hagut de disculpar per haver plagiat dissenys dels indígenes mexicans, com si no fes ja segles que ens n’hem apropiat els patrons. Mirada així, l’actualitat no millora, però agafa un color de jardí deliciosament monstruós.