La sort que no té Catalunya

Es veia a venir i finalment ha passat. Liz Truss ha fet les maletes com a primera ministra britànica. Tot ha succeït concentrat en un mes i mig inversemblant, amb un compendi de fets imprevisibles, de tempesta política i inestabilitat extrema, que van anar forjant els capítols d’un vodevil que ni els guionistes de Joc de trons o House of cards serien capaços d’escriure. Una situació esperpèntica només comparable amb l’encara més penós pas d’Albert Ballesta per l’alcaldia de Girona. Però la dimissió de Truss té una conseqüència que rema a favor de les aspiracions independentistes d’Escòcia. L’any 2014, un 55% dels escocesos van votar a favor de seguir dins el Regne Unit i a l’octubre faran el segon referèndum. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ha presentat, coincidint amb el col·lapse del govern del Regne Unit, el que seria un pla econòmic del futur país escocès. Segons han indicat diversos sectors, el fracàs de la primera votació va ser justament perquè els escocesos no tenien clar que se’n sortirien. I ara els volen convèncer. Això, juntament amb el fiasco del Brexit, la mala gestió de la pandèmia i la crisi a Downing Street, pot fer girar les tornes.

A Catalunya passa el mateix però al revés. No hi ha un Estat favorable a permetre posar les urnes i les patacades no les rep un executiu central. Venen de dins de l’independentisme. El trencament del govern d’ERC i Junts no ha fet res més que engrandir unes esquerdes que ja eren importants i desmotivar encara més una societat civil que en lloc de convèncer-se està cremada. Aquí no s’ha sabut entendre que el que importa no són els partits, que el que importa és l’estratègia comuna i el país. Que els adversaris són fora del Parlament de Catalunya, no a dins. Que no t’has d’aprofitar de les seves debilitats, sinó no deixar que s’aprofitin de les teves. El vot de confiança necessari que s’ha de donar al nou govern és indubtable. El que passa és que si no es redreça la situació i tothom s’hi esforça i deixa de banda personalismes, egos i interessos partidistes, l’adversari es va fent fort.