Les nines d’abans

Al fons de Salvador Crescenti hi ha un retrat que va fer de la seva filla Lucrècia amb una nina a coll al terrat de casa seva, al Veïnat de Salt. Està datada l’any 1935 i probablement certificava més la modernitat de la nena, amb els cabells curts i cofada amb la boina que portaven les dones intrèpides de l’època, que no pas de la seva nova joguina, que té encara un aire de porcellana fràgil del vuit-cents, amb la llarga túnica oriental decorada amb rivets acuradament brodats, a pesar del cos de drap i serradures i d’aquella manera desconfiada de girar els ulls que també tenien les populars nines Lenci. He buscat aquest model de nina italiana que va fer furor entre les nenes i les jovenetes en edat de prometre dels anys trenta, i només la reconec en la que sosté la filla de Crescenti per la mirada fugitiva, les celles perfilades de Pantocrator de boudoir i la boqueta de pinyó, com d’actriu de cinema mut: la boca de la desvalguda Lillian Gish per representar una dona nova que malgrat tot encara havia d’aprendre a parlar. És una nina de dimensions considerables, fins i tot per a una criatura de quatre o cinc anys que, així i tot, sap que no la pot bressolar com si fos un bebè, sinó que més aviat l’exhibeix en un cara a cara amb la seva sofisticada imatge futura. Potser per la seva grandària, però sobretot per aquest cos de pelfa desmanegat sota les robes elegants, em recorda les nines d’Assumpció Cid, aquella artista de Girona de qui no se’n va saber res més des que es va casar el 1931 (la desgràcia de tantes dones que prometien) però que a finals dels anys vint havia confeccionat unes nines extraordinàries, entre la joguina i el maniquí avantguardista, com la que va presentar a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, encara que Joaquim Folch i Torres hi veia sobretot uns personatges de conte, “entre meravella i realitat”, que “amen la vida ociosa dels racons de sofà dins d’un saló coquet i confortable”. No em consta que al Museu del Joguet de Figueres, aquest museu nostre que acaba de fer quaranta anys i que hauríem d’honorar cada dia per com ens ha salvat totes les nines trencades, tingui cap nina d’Assumpció Cid a la seva col·lecció, però en guarda unes quantes de Lenci, fabricades a Torí des de 1919, amb la mirada de biaix, els seus vestidets de fantasia i el cos sarmentós perquè s’hi reconegués fins i tot la filla d’un modest fotògraf de Salt.