El lleu somriure de Xi Jinping

Tothom ha vist les imatges del desallotjament de Hu Jintao de la cúpula del poder durant el recent congrés del Partit Comunista Xinès, ja que es va produir quan les portes s’havien obert als mitjans de comunicació. Uns interminables minuts en què l’exdirigent intenta recuperar uns documents tapats per una carpeta vermella i Li Zhanshu, membre del comitè permanent del politburó assegut al seu costat, li ho impedeix mentre li dona unes explicacions que es veu que no el convencen. Assegut a l’altre costat, Xi Jinping, ara ja vitalici president de la Xina, convoca amb la mirada un ajudant d’alt nivell que se li acosta per rebre les seves instruccions. Al cap de poc aquest home i un altre aixequen a la força Hu de la seva cadira i l’expulsen del gran saló del poble d’una manera humiliant malgrat la resistència que hi posa –voluntariosa però escassa perquè li manquen forces– mentre a Ji se li escapa un lleu somriure de complaença. La maquinària oficial atribueix la seva sortida a problemes de salut, però la purga –al més pur estil Mao– es fa evident en uns moments en què la Xina ja no es troba en fase de “gran oportunitat estratègica” sinó que disputa clarament l’hegemonia planetària als Estats Units i ja no parla de “pau i desenvolupament” sinó de “treballar més ràpidament per modernitzar la teoria militar, el personal i les armes” reservant-se el dret d’utilitzar la força i “totes les mesures necessàries” per recuperar Taiwan”. Biden i Xi s’han tornat a amenaçar i ara es miren des de gairebé la mateixa alçada, perillós escenari.