Dalt del tren

En l’època de la cançó folk, en aquell corrent previ al de l’esclat del rock català, als anys seixanta, quan tants grups de joves cantaven les versions de Pete Segger, i seguien la petja del Grup de Folk, una de les cançons que em venen a la memòria és aquella amb la tornada de: “Oh, dalt del tren, tots anem-hi (bis), hi ha lloc per a tota la gent.” Però això són cançons, ja sabem que sovint els trens van tan plens que no hi cap ni una agulla, i aquesta setmana ens llepem les ferides per l’expulsió de 22 alumnes de les escoles de Vilademàger i Les Oliveres de la Llacuna i Cabrera d’Anoia que anaven de colònies a Lleó en un tren de llarg recorregut. Canalla de 10 i d’11 anys acompanyats per dos professors que van haver de baixar a Palència, on els esperava la policia després que el revisor els hagués advertit una vegada que no duien la mascareta ben posada i que feien massa xivarri. El “Puix que parla català, vejam què diu” que sovint funciona entre catalanoparlants, es va girar en aquest cas com un mitjó. Mentre Renfe investiga aquest fet insòlit –tots hem anat en tren i hem coincidit amb grups sorollosos i també escoles i gent jove, i no m’he trobat amb res semblant–, el dubte sobre si el fet de parlar català va ser determinant per fer-los baixar no és cap raresa. M’hi he trobat jo, com tants d’altres catalans en un taxi a Madrid, quan em van dir que ells a casa seva menjaven amb els dits però fora ho feien amb coberts, com per dir que en aquell taxi els catalans que hi anàvem havíem de parlar en espanyol, no fos cas que a l’home li agafés un treball. Són tants els casos, de fa anys i d’ara mateix, anant al metge, en tren, taxi, o davant d’un guàrdia civil, d’un policia o d’una oferta telefonicoinvasiva, en un ambient que no capgiren tots els premis que el ministre Iceta atorga a creadors catalans de tota mena i condició. Del desigual xoc de trens de fa cinc anys, a que te’n facin baixar tampoc hi ha tanta diferència, però és clar que s’haurà de refer la cançó: no hi ha lloc per a tota la gent.