A tu, benvolgut desconegut/da, no et puc estimar

Dimecres, i espero que sense saber-ho, ens vas fer molt mal, potser dimarts a la nit: has mort un gat. Un gat que tenia encara tota una vida perquè el vam castrar, l’hem estat cuidant, cada dia. Un gat que, amb el nostre esforç i diners, cuidàvem i estimàvem, com els altres cincs companys que formaven la seva petita colònia. Eren part de la nostra família, i crec que de la dels veïns. Un gat molt estimat, pels seus companys de gatada i per nosaltres. Tu ni hauràs sentit un cop al cotxe. Penso què hauria passat si el cop hagués estat amb un fill teu. També l’hauries deixat estès a terra agonitzant i morint? Segurament, llavors, t’hauries adonat que no tenies tanta pressa i que potser calia trucar a algú. O potser també t’era igual? No vull desitjar-te cap mal, però m’agradaria que el temps et doni prou enteniment i consciència que ni tu ni els teus familiars són l’única espècie que habita el planeta. I que molts, encara que siguin animalons, tenen tant de dret a viure com tu i els teus, i que hi ha gent que els estima i els cuida. A tu, benvolgut desconegut/da, no et puc estimar. I, si et trobo agonitzant, jo trucaré a qui sigui i faré el possible perquè t’ajudin, i miraré de saber com estàs. Sobretot si he estat jo qui ho ha fet. Malgrat tot el dolor que ens acabes de causar i la ràbia que et començo a tenir. Però no em podrà dominar la ràbia. Per tu, només sento pena, profunda pena que no siguis humà/ana.