Estratègia, tàctica i orgull

Ara que fa cinc anys que l’Estat espanyol va destituir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat –i amb ell, tots els seus consellers– amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, comencem a tenir la distància suficient per poder veure les coses més clares. Malgrat que el govern de l’1-O no va acceptar la destitució, els fets que van seguir a l’aplicació del 155 han demostrat la força de la repressió, però també la línia estratègica que havien dibuixat uns partits i altres per continuar la partida just després del referèndum. Si Catalunya havia marcat l’agenda política fins al dia de la votació, l’Estat espanyol va demostrar que tenia la força suficient per marcar-la a partir del dia 2, malgrat que hagués de treure la peça més gran del tauler el mateix dia 3 d’octubre quan a Catalunya les empreses estaven tancades i els carrers eren plens de manifestacions silencioses.

D’aleshores ençà estratègia i tàctica s’han anat encreuant en camins i ramals on els interessos del país s’han barrejat amb interessos partidistes. Hem anat a eleccions (imposades) amb resultats clars. Només l’orgull pot encegar aquells que no volen llegir-los. I és l’orgull el que ens empeny a una situació que la història recollirà i de la qual no és clar que ens en sentim orgullosos.