La impostura dels noms

Imagino l’ideòleg de la impostura pensant curosament, com el pare d’una criatura a punt de néixer, algun nom de dona –havia de ser una dona la que defensés el mascle– que semblés prou creïble per ser veritat. És quan les mentides funcionen. Però s’havia de fugir del tòpic, com quan en les pel·lícules espanyoles la professora de català es diu Montse. I el nom perfecte per executar la impostura era Joana Masdeu. És fins i tot literari. De protagonista d’una primera novel·la d’algun lletraferit amb ànsies de reconeixement editorial. La ment pensant va fer bona elecció. Hi ha la Joana E. de Maria Antònia Oliver, però també la llegendària papessa Joana, que hauria accedit al màxim poder eclesiàstic simulant també una impostura: que era un home. L’escriptoret amb ganes de premi podria haver escollit Natàlia. Per la Miralpeix d’El temps de les Cireres, de la Roig, o la Natàlia de La plaça del Diamant, de la Rodoreda. Amb Mila, de Solitud, hauria errat, per excessiu, també amb Emma, la de Jane Austen i la Bovary de Flaubert i la de Maria Barbal. El de Joana Masdeu era perfecte per a una periodista política; dona per títol de cançó dels Manel. El risc de les identitats inventades és que poden esdevenir no-ficció. Conec una Pilar Prim. I segurament, en alguna facultat de periodisme o en un institut de Reus, pensant que li agrada això d’escriure i de les notícies, hi ha una Joana Masdeu.