Altres espais d’art i de mecenatge

Sembla que el món de la cultura celebri naixements i pateixi dols amb més intensitat que cap altre àmbit social; de fet, arriba a generar reaccions insospitades entre els qui se’n consideren defensors. Fa ben poques setmanes hem vist com desenes de lectors feien una cadena humana per traslladar els llibres de la llibreria Nollegiu (el Clot, BCN), que necessitava mudar-se de local. Es tracta d’un acte espontani que exemplifica fins a quin punt una part significativa de la ciutadania està sensibilitzada en aquest sentit i defensa activament la cultura. Pel que fa al món de les arts visuals i plàstiques, tan canviant i diversificat, els centres d’art que no depenen directament de l’administració pública o no estan inclosos en zones urbanes on es concentren equipaments i indústries culturals (els anomenats “clústers culturals”) solen tenir dificultats per continuar existint. Llevat que formin part de ciutats o viles amb una història cultural potent (Sitges o Sant Cugat del Vallès podrien ser-ne exemples).

En molts casos, es mantenen esdeveniments culturals gràcies a l’esforç de determinades persones, grups o associacions que es mobilitzen per compte propi. Algunes porten l’art al carrer (la Ruta de l’Art a Castelló d’Empúries), d’altres les fan extensives a un període de temps (Setmana de l’Art a Catalunya). El més remarcable és la resposta que reben, generalment exitosa, i que no es podria aconseguir sense l’interès per la cultura i l’art que mostra una part de la població, a pesar de tots els peròs que s’hi vulguin posar. Fora de tots els circuits que he comentat al principi, hi ha oasis artístics que han crescut en entorns rurals i que es mantenen gràcies a la voluntat i l’esforç dels mateixos artistes o de fundacions privades que fan mecenatge.

De tant en tant, assistim a la inauguració d’algun nou projecte. És el cas de l’Espai d’Art Pujolboira a Albons (Baix Empordà), que ha nascut sota l’auspici de la fundació que porta el nom del pintor i escultor Ramon Pujolboira, autor d’escultures i murals de grans dimensions en diverses esglésies (Santa Coloma de Farners, Figueres, Albons, l’Estartit). Em sembla interessant la idea de crear un “multiespai” que, a més de salvaguardar i difondre el llegat que ha deixat aquest artista i continuar amb la tasca didàctica que ell mateix va iniciar fa anys, inclogui també actes culturals, tallers, exposicions artístiques diverses i ofereixi un espai als qui no disposen d’un lloc propici per crear i exposar. A cada naixement d’aquesta mena el persegueix la necessitat de mantenir-se en el temps i ser útil.

Això és el que ha aconseguit la casa taller de l’artista Rodríguez-Amat (les Olives) o Km7 (Saus-Camallera), un centre que funciona des del 2004 i que inclou una gran sala d’exposicions, la casa i el taller del pintor i escultor José Luis Pascual, de qui admiro la perseverança, l’enginy i la capacitat de crear sinergies, perquè ofereix el seu espai privilegiat a altres artistes. Amb la mateixa intenció, hi ha un gruix considerable de projectes que estan creixent amb força. Aquests dies he tingut la sort de poder visitar amb calma la Fundació l’Olivar (Ventalló), on l’escultor Enric Pladevall ha creat una cripta magnífica, amb una gran olivera mil·lenària que recrea sota terra la idea d’un temple pagà dedicat a la natura.

Impressiona l’estructura de la cripta i encara més les sensacions i la vivència sensitiva, m’atreviria a dir gairebé mística, que s’hi pot experimentar. M’emociona l’art que ens recorda que som natura, que ens fa sentir de què estem fets. Celebro que continuïn naixent projectes artístics arreu, fora dels circuits convencionals, que reivindiquin la importància de compartir la creativitat artística, de fer-la participativa en un temps complex com el que vivim. Projectes que actuen de manera independent, sense refiar-se gaire de l’administració pública, i que formen part d’una idea de mecenatge que s’hauria de tenir molt més en compte. Espais que acaben essent una espècie de refugi enmig d’una societat que va massa de pressa i que s’oblida fàcilment de contemplar i compartir les capacitats creatives que ens defineixen com a persones, en siguem o no conscients.