La truita del Basté

Podria parlar en tercera persona com Aída Nizar, Juli Cèsar o el meu nebot, però ho faré en la primera per fer l’ull de poll d’El món a Rac1, on tinc el privilegi, d’aquí la primera persona, de fer la crítica de la tertúlia des de fa 10 anys. Després de Jordi Basté i Pere Mas, dec ser, estrany honor, qui més “perquès de tot plegat” he viscut dins de l’estudi. Així que m’he fet una idea del perquè de tot plegat i de l’èxit del Basté en particular. Fa uns dies, el nostre home es va estirar a terra a mitja tertúlia perquè ningú li feia cas. Poc després, paradoxalment, li han donat l’Ondas al millor programa de ràdio. I, justament, la clau és aquesta. Ser capaç, sense perdre el rigor, de traslladar a l’oïent, ja fatigat per massa coses, que sintonitzar-lo és entrar al món dels sonats de Radio Cincinnati, amb el doctor Johnny Fever, Les Nessman o la recepcionista a qui donava vida Loni Anderson. Ha dit el jurat dels Ondas que Basté ha “trencat les cotilles dels programes matinals de ràdio”. I mai un jurat havia tingut tanta raó. Va començar respectant el format clàssic d’informatiu, tertúlia, entrevista, seccions i butlletins a l’hora en punt. Però després ho ha desconstruït com una truita de patates. Hi és tot, però amagat darrere d’una gran tertúlia-contenidor, cosa que li permet, com diuen els de l’Ondas, muntar i desmuntar l’escaleta i, alhora, cada cop més, marcar l’agenda informativa. El que no passa a Can Basté, no passa. Tot això vostès ja ho saben, però no em sembla sobrer remarcar que preguntar-se el perquè –i, si la resposta no convenç, canviar-ho–, voler guanyar, tenir passió i pencar com un cabró, és la fórmula dels innovadors que no saben que ho són i no porten una gorra al revés. L’èxit no és ser líder. Entrar a l’enciclopèdia és canviar la cultura radiofònica i impregnar-ho tot, com Adrià a la cuina i Guardiola en el futbol. I, sí, espero un augment de sou.