Keep calm
Castells
Fa més d’un segle que van alçant torres a la Sagrada Família. On volen arribar jo no ho sé pas, però sembla que el que fa més atractiu l’edifici és que estigui en construcció… permanent. Les torres que no s’acaben mai tenen més al·licient narratiu que les que ja són acabades. A peu pla, tenim la follia col·lectiva dels castellers, la metàfora més plàstica del mite de Sísif: carregar per descarregar i tornem-hi. És temptador, entre torres inacabades i castells humans, entreveure-hi allò que en deien l’esperit de Catalunya. Un país atrapat per la clàssica tensió entre seny i rauxa. En la cultura popular tenim en la sardana la pulsió de l’ordre noucentista, la rotllana harmoniosa on tot és seny i gairebé pregària. En la passió castellera hi bateguen els ideals impossibles, la Barcelona revolucionària, la rauxa creativa: és l’espectacle fascinant que, com mai, han materialitzat les colles que aquests dies, a Vilafranca, han fet festa grossa. Intrèpids com exploradors, els castellers s’ajunten per crear una il·lusió fugissera, per la glòria d’un instant. Seguint els ritmes polítics del país, hom té la impressió que l’assenyada sardana ha anat perdent gas davant l’esperit aventurer del castell humà. John Langdon-Davies, a l’assaig més singular mai escrit sobre la sardana –Mites i felicitat dels catalans– diu que “quan la catalana balla sardanes i prem la mà de l’home que té al seu costat, no significa allò que nosaltres ens podríem imaginar, sinó simplement que els propers passos han de ser tres cap a la dreta”. Excitació sota mínims. En canvi, en la massa que fa pinya mentre s’alça el castell, el contacte físic és part de l’operació. Val la pena recordar, però, que en la il·lusió idealista d’un castell hi ha, també, el treball i l’esforç per consolidar estructures sòlides, un seny ordenador que permet l’explosió de rauxa. Tenim prou castellers a la política?