Brasil i el barril de pólvora

Pocs dies abans de la segona volta de les presidencials del Brasil, la dramaturga Christiane Jatahy estrenava a Temporada Alta una de les seves últimes produccions, Depois do silêncio. S’hi explica, amb l’habitual llenguatge híbrid de Jatahy, entre teatre i cinema, un relat que es repeteix al llarg de la història del Brasil. El de la injustícia i l’esclavatge, el de la submissió i la violència, el de la lluita per la terra i per la dignitat. Ara, de la política de Bolsonaro, en diem feixista (i ho és!), però resulta que no és sinó la continuïtat d’un règim opressiu que s’ha imposat al gegant sud-americà des de fa segles, amb diferents màscares, totes tacades de sang i de supremacia militar o paramilitar. Només dos exemples: el Brasil és el país que va tenir més esclaus africans, més que no pas els Estats Units d’Amèrica. I segon: en l’obra de Jatahy s’esmenta una propietat latifundista, a Bahia, amb més extensió que tot Catalunya. Una de les tàctiques dels propietaris era (és) no permetre construccions duradores als pagesos que treballen les terres. Havien de ser de palla per tal de poder-les destruir amb facilitat quan es donés el cas, per evitar qualsevol temptació de reclamació d’una hipotètica propietat. La diferència més notable dels últims anys, des de la caiguda de la dictadura, és que, amb Bolsonaro, aquesta pulsió destructiva i depredadora, enquistada en el poder, s’ha institucionalitzat a partir de la democràcia.

Salvador Martí, professor de la UdG i especialista en Amèrica Llatina, ha parlat del “sorprenent suport que té el discurs de la reacció, el classisme, el masclisme i el racisme”. Hi ha molts factors que l’expliquen (ell mateix ho fa), però no deixa de glaçar el cor que mig país opti per l’argumentació sense embuts del feixisme. La victòria de Lula, una mínima victòria i una mínima esperança, no amaga un fet. Com diu Martí, “la política brasilera està asseguda sobre un barril de pólvora”. Que pot esclatar en qualsevol moment, si no és que ja ho ha fet.