Pecat i culpa
De resultes d’un llibre que escrivim sobre el món hoteler i restaurador a Figueres, em van caure a les mans (de fet els buscava) uns papers sobre Dalí i Gala que no sé on ni com han estat publicats. Els vaig aconseguir d’un meu nebot filòleg que està a l’aguait de tot, de tot. La lectura d’aquests papers, a mi, que vaig rebre una educació clerical i pitagòrica, em va portar a pensar sobre una qüestió que encara no m’he pogut treure de sobre.
Al març de l’any 29 del segle passat, Gala estava internada en un sanatori i el seu marit Paul Éluard li envia una carta dient-li que fa molt sovint l’amor, però que l’enyora i li agradaria d’anar al llit amb ella, més que amb cap altra dona. A l’agost del mateix any, Dalí –que no coneixia Gala– convida Magritte i Goemans a Cadaqués; i com que aquest darrer era també molt amic d’Éluard, s’avenen a anar-hi junts. Gala surt del sanatori i s’hi afegeix. Encara malalta i afeblida, la llum de Cadaqués la impressionà fortament, i també Dalí, que no para de fer bestieses per atreure la seva atenció: s’unta amb oli d’anxoves, s’esgarrinxa les aixelles, etc. Gala es queda a Cadaqués i deixa Éluard i la filla petita, amb els qui no es veurà pràcticament mai més.
És l’episodi que ve a tomb de la qüestió esmentada en el títol: pecat i culpa són ben absents, almenys aparentment, en aquesta diguem-ne anècdota –de la qual, és clar, no n’explico pas les impudícies i truculències. Sospito que avui dia gairebé ningú no se sent culpable de res a nivell religiós, el concepte de pecat és un anacronisme– penso poder-ho dir així. A propòsit de tot plegat, fa ben pocs dies amb un amic parlàvem de religió i em formulava unes preguntes que no vaig saber ni poder respondre: de què viuria la Santa Mare Església si els seus fidels no fossin pecadors? I encara: si tot està perdonat només dient-ho al confessor, no vindria pas a suggerir que tot està cínicament permès? A l’origen –em retreia l’amic– hi poseu un Déu que castigà els primers pares perquè tenien ganes de saber, i castiga tota la humanitat només pel simple fet d’haver nascut. La cosa em resultava angoixant; quan ens vam acomiadar pensava en allò que escriu, en castellà, un autor català: “Si quieres ser feliz como me dices, no analices, muchacho, no analices.”
