A favor de l’excés

La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.

Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.