Efectes del trauma en la infància

Aquesta setmana sortia a la llum un estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) que, després de recollir dades de 93.000 persones, concloïa que els traumes provoquen dany cerebral. Segons el mateix estudi, haver patit un trauma en edats primerenques, com ara violència familiar, sexual o bullying, triplica el risc de patir un trastorn mental greu en l’edat adulta. De fet, si ens parem a pensar en aquestes conclusions, tenen tot el sentit del món i, de fet, a la consulta s’observa d’una forma molt clara aquesta relació. Però és cert que encara ens falten evidències científiques per poder comprendre com les nostres experiències, sobretot en la infància, poden condicionar d’una forma evident la nostra vida adulta.

En una societat adultocèntrica com la nostra, on s’ha situat les persones adultes al centre, com a mesura de tot, i on històricament s’ha tingut poc en compte la mainada i la seva realitat, no és d’estranyar que avui en dia encara hàgim de fer estudis que evidencien aquesta relació. De fet la realitat de la mainada, les seves experiències, sobretot les negatives, han estat poc tingudes en compte per comprendre el mateix patiment però també les conseqüències que aquestes experiències tenen en etapes adultes. I és que les hem escoltat poc i les hem silenciat massa, les experiències i el seu dolor durant molt temps.

Ara estem davant l’eclosió de moltes violències silenciades com són les violències sexuals en menors o l’assetjament escolar, realitats individuals que evidencien les violències estructurals sobre les quals se sustenten i que al final ens interpel·len directament com a societat. Però el que ara s’ha demostrat és que haver viscut violència emocional, física i sexual, o negligència física o emocional, o una mort violenta, o una catàstrofe, entre d’altres, deixa una empremta cerebral, com una cicatriu que pot manifestar-se en forma de seqüela física però també psicològica i que pot prendre forma de diferents trastorns mentals greus. Perquè aquestes experiències tan doloroses generen un canvi estructural i funcional en el cervell.

Tal com apunten els investigadors de la recerca, s’evidencia com el trauma psicològic (sobretot a la infància) és un factor de risc per patir, a la llarga, un trastorn mental. Això reforça la necessitat dels i les professionals de la salut mental de treballar sempre més enllà del símptoma. No ens podem quedar tan sols amb el fotograma del present, sinó que és imprescindible estirar el fil de la vida del o la pacient per poder comprendre la seva història, tota la seva pel·lícula de vida. Perquè al final les persones som el producte resultant de les nostres experiències, del que hem viscut. I tant la felicitat com el dolor que hem sentint en el passat acaben manifestant-se en nosaltres, en el nostre present i futur. I ara la recerca evidencia com la ferida, com el trauma, deixa cicatriu i pot ser un desencadenant.

L’estudi publicat a la revista European Archives of Psychiatry and clinical neuroscience obre la mirada i és el primer que encabeix tot el ventall de trastorns mentals (des de la depressió, la psicosi, el trastorn obsessiu compulsiu, el bipolar o el trastorn límit de personalitat, entre d’altres). Com si hi hagués certa predisposició genètica a un tipus de trastorn o a un altre, i aquest està com encapsulat. Si vius una situació traumàtica en la infància, és com si el tap de la botella s’obrís i de sobte aquella experiència dolorosa esdevé un catalitzador per al desenvolupament d’un futur trastorn mental. En el cas de les persones adultes la recerca també ha conclòs que viure un trauma també pot ser un factor de risc per al desenvolupament d’un trastorn, tot i que la probabilitat és menor que si és en la infància.

Sempre s’ha dit que la infància és com un tresor i depèn de nosaltres, de les persones adultes, de les que acompanyem aquesta mainada, que puguin tenir un bon present per poder tenir un bon futur. Cal que invertim en campanyes preventives, que dediquem més inversió a la vida dels infants i les seves realitats com a element de protecció i que treballem incansablement per evitar qualsevol tipus de violència perquè les seqüeles poden ser d’una elevada gravetat. Cal tenir cura del nostre benestar emocional, però també, i sobretot, de la mainada que massa sovint s’ha trobat en un desert d’incomprensió i silenci. Tenir cura de la infància d’avui és tenir cura de la societat del demà.